MARATÓ DE COLLSEROLA
El diumenge va sonar el despertador a les 6.30 hores. Estic súper constipada, m’he passat tota la nit tossint i despertant-me a cada moment. No hi ha excuses: estic inscrita a la Marató de Collserola, que comença a les 8 del matí.
Esmorzo una mica, a aquelles hores no tinc gaire gana. Bec un té i menjo una torrada amb formatge. Em vesteixo amb la roba de córrer i em calço les bambes, agafo gels i apa som-hi cap al Velòdrom d’Horta!
Arribo a les 7.20 hores, he quedat amb el Jaume, un amic meu de les 100 milles de l’Himalaia que em va fer totes les gestions de la inscripció i recollida de dorsal. Ens trobem i ens dirigim a la sortida; encara és fosc i fot un fred que pela! Ens diem: “això a la primera pujada se’ns passarà de cop”.
Ell coneix perfectament tot el trajecte excepte un tros que van canviar aquest any per tal d’evitar passar pel mig d’unes urbanitzacions. Ell ha fet aquesta marató un parell de vegades i, a més a més, ha fet tot el recorregut entrenant un munt de vegades.
Fem els 15 primers kilòmetres plegats, però el Jaume em diu: “tira, que jo vaig ofegat”. Ens desitgem sort i cadascú continua la cursa al seu ritme.
Fa molt bon dia, súper clar, poca humitat i sense calor. En definitiva, fa un dia de cine!.
En els avituallaments vaig coincidint amb una altre noia, l’Assumpció. Ens avisen que som les primeres dones i ens donen ànims per seguir endavant. Correm una estona juntes i anem xerrant; ella ha fet aquesta marató 2 o 3 cops i jo li comento que és la meva primera vegada.
En un dels avituallaments coincidim amb una altre noia, la Marta, que va amb el Manel. No sé perquè aquest cop surto de l’avituallament amb ells i l’Assumpció es queda enrere. Correm formant grup la Marta, el Manel i jo. Anem tirant, xerrant de les nostres vides, curses, etc., arribant a coincidir en amics i amigues comuns. Gaudim de la cursa, del dia i no ens adonem gens del crono. El temps i els kilòmetres ens passant volant.
De cop i volta, la Marta comença a tenir molèsties en un genoll i ens diu que anem fent. El Manel i jo anem tirant i de tant en tant li fem un crit a la Marta: “com vas?”. Ella contesta: “vaig fent”. En una de les vegades ens adonem que s’ha distanciat i la perdem de vista.
A partir d’ara quan nosaltres sortim dels avituallaments, arriba l’Assumpció, que pel camí s’ha trobat amb la Marta i han corregut una estona plegades, però la Marta continua amb les seves molèsties.
Tan sols ens queden 10 kilòmetres. Em trobo perfecte i corro molt còmodament, no tinc cap tipus de molèstia. Accelero una mica més i el Manel ho nota i m’avisa. Ell no sap si podrà seguir-me; va més a poc a poc, està cansat. Va darrera meu i el vaig animant perquè no baixi més el ritme. A més a més, ara fa molt sol i “apreta” la calor. Pel camí coincideixo amb gent que està fent la mitja marató, ja que l’últim tros és el mateix per a tots.
A mida que m’acosto a l’arribada la gent em comença a felicitar per ser la primera dona! El Manel començar a cridar: “aviseu: arriba la primera dona!”. Quan arribo a la meta faig un crit d’alegria!
La gent s’acosta per felicitar-me, s’acosta la primera classificada de la mitja i ens felicitem mútuament i em diu: “quina enveja, estàs súper fresca”. Em criden per megafonia i m’entreguen el trofeu.
El Manel va entrar just darrera meu, l’Assumpció va aconseguir el segon lloc i la Marta va ser tercera.
Ens veiem ben aviat!
El diumenge va sonar el despertador a les 6.30 hores. Estic súper constipada, m’he passat tota la nit tossint i despertant-me a cada moment. No hi ha excuses: estic inscrita a la Marató de Collserola, que comença a les 8 del matí.
Esmorzo una mica, a aquelles hores no tinc gaire gana. Bec un té i menjo una torrada amb formatge. Em vesteixo amb la roba de córrer i em calço les bambes, agafo gels i apa som-hi cap al Velòdrom d’Horta!
Arribo a les 7.20 hores, he quedat amb el Jaume, un amic meu de les 100 milles de l’Himalaia que em va fer totes les gestions de la inscripció i recollida de dorsal. Ens trobem i ens dirigim a la sortida; encara és fosc i fot un fred que pela! Ens diem: “això a la primera pujada se’ns passarà de cop”.
Ell coneix perfectament tot el trajecte excepte un tros que van canviar aquest any per tal d’evitar passar pel mig d’unes urbanitzacions. Ell ha fet aquesta marató un parell de vegades i, a més a més, ha fet tot el recorregut entrenant un munt de vegades.
Fem els 15 primers kilòmetres plegats, però el Jaume em diu: “tira, que jo vaig ofegat”. Ens desitgem sort i cadascú continua la cursa al seu ritme.
Fa molt bon dia, súper clar, poca humitat i sense calor. En definitiva, fa un dia de cine!.
En els avituallaments vaig coincidint amb una altre noia, l’Assumpció. Ens avisen que som les primeres dones i ens donen ànims per seguir endavant. Correm una estona juntes i anem xerrant; ella ha fet aquesta marató 2 o 3 cops i jo li comento que és la meva primera vegada.
En un dels avituallaments coincidim amb una altre noia, la Marta, que va amb el Manel. No sé perquè aquest cop surto de l’avituallament amb ells i l’Assumpció es queda enrere. Correm formant grup la Marta, el Manel i jo. Anem tirant, xerrant de les nostres vides, curses, etc., arribant a coincidir en amics i amigues comuns. Gaudim de la cursa, del dia i no ens adonem gens del crono. El temps i els kilòmetres ens passant volant.
De cop i volta, la Marta comença a tenir molèsties en un genoll i ens diu que anem fent. El Manel i jo anem tirant i de tant en tant li fem un crit a la Marta: “com vas?”. Ella contesta: “vaig fent”. En una de les vegades ens adonem que s’ha distanciat i la perdem de vista.
A partir d’ara quan nosaltres sortim dels avituallaments, arriba l’Assumpció, que pel camí s’ha trobat amb la Marta i han corregut una estona plegades, però la Marta continua amb les seves molèsties.
Tan sols ens queden 10 kilòmetres. Em trobo perfecte i corro molt còmodament, no tinc cap tipus de molèstia. Accelero una mica més i el Manel ho nota i m’avisa. Ell no sap si podrà seguir-me; va més a poc a poc, està cansat. Va darrera meu i el vaig animant perquè no baixi més el ritme. A més a més, ara fa molt sol i “apreta” la calor. Pel camí coincideixo amb gent que està fent la mitja marató, ja que l’últim tros és el mateix per a tots.
A mida que m’acosto a l’arribada la gent em comença a felicitar per ser la primera dona! El Manel començar a cridar: “aviseu: arriba la primera dona!”. Quan arribo a la meta faig un crit d’alegria!
La gent s’acosta per felicitar-me, s’acosta la primera classificada de la mitja i ens felicitem mútuament i em diu: “quina enveja, estàs súper fresca”. Em criden per megafonia i m’entreguen el trofeu.
El Manel va entrar just darrera meu, l’Assumpció va aconseguir el segon lloc i la Marta va ser tercera.
Ens veiem ben aviat!
