Les 100 milles del Himalaya
Per Bàrbara Sagi
El dia 26 d’octubre, coincidint amb el meu aniversari, vam marxar cap a la Índia per iniciar la gran aventura de les 100 milles del Himalaya. L’avió va sortir amb una hora de retard i el viatge es va fer llarg i pesat. Vam arribar a Delhi a les 10.30 de la nit i a les 12.00 ja dormíem. A l’endemà ens vam llevar a les 5 del matí per agafar un altre avió cap a Bagdogra i des d’allà un autocar que en dues hores ens va conduir a un poblet anomenat Mirik. A l’arribada, l’organització ens va donar la benvinguda i ens va passar el briefing del que seria la cursa.
La cursa es va iniciar el dia 29 d’octubre a Manybanjung, que també era el lloc on finalitzava el dia 2 de novembre. La cursa de les 100 milles del Himalaya consisteix en 5 etapes. Hi ha dues modalitats: Walkers i Runners. Els walkers caminàvem per regla general la meitat de quilòmetres que els runners, però també teníem la possibilitat de continuar caminant fins al final de l’etapa, en funció de les forces que tinguessis i de com et trobessis físicament. En aquesta cursa la duresa se centra en l’adequació a l’alçada. Jo era walker però el que des d’un començament tenia clar i si l’organització ho permetia correria un dia, i aquest seria el quart dia que era mitja marató.
La primera etapa començava a Manybanjung (2.013 m) i s’acabava a Sandakphu
(3.604 m). Les autoritats del poble ens van donar la benvinguda, ens van desitjar el millor per a aquests durs cinc dies i ens van obsequiar amb un mocador.
Les súper walkers Neus, Íngrid, Marta, Mònica i jo iniciàvem així el recorregut. No sabíem el que ens esperava per endavant, però estàvem molt il•lusionades.
Per Bàrbara Sagi
El dia 26 d’octubre, coincidint amb el meu aniversari, vam marxar cap a la Índia per iniciar la gran aventura de les 100 milles del Himalaya. L’avió va sortir amb una hora de retard i el viatge es va fer llarg i pesat. Vam arribar a Delhi a les 10.30 de la nit i a les 12.00 ja dormíem. A l’endemà ens vam llevar a les 5 del matí per agafar un altre avió cap a Bagdogra i des d’allà un autocar que en dues hores ens va conduir a un poblet anomenat Mirik. A l’arribada, l’organització ens va donar la benvinguda i ens va passar el briefing del que seria la cursa.
La cursa es va iniciar el dia 29 d’octubre a Manybanjung, que també era el lloc on finalitzava el dia 2 de novembre. La cursa de les 100 milles del Himalaya consisteix en 5 etapes. Hi ha dues modalitats: Walkers i Runners. Els walkers caminàvem per regla general la meitat de quilòmetres que els runners, però també teníem la possibilitat de continuar caminant fins al final de l’etapa, en funció de les forces que tinguessis i de com et trobessis físicament. En aquesta cursa la duresa se centra en l’adequació a l’alçada. Jo era walker però el que des d’un començament tenia clar i si l’organització ho permetia correria un dia, i aquest seria el quart dia que era mitja marató.
La primera etapa començava a Manybanjung (2.013 m) i s’acabava a Sandakphu
(3.604 m). Les autoritats del poble ens van donar la benvinguda, ens van desitjar el millor per a aquests durs cinc dies i ens van obsequiar amb un mocador.
Les súper walkers Neus, Íngrid, Marta, Mònica i jo iniciàvem així el recorregut. No sabíem el que ens esperava per endavant, però estàvem molt il•lusionades.
La Mònica i jo vam començar a caminar a bon ritme. Al principi hi havia una forta pujada, per la qual cosa vam entrar ràpidament en calor. Feia un dia esplèndid i estàvem contentes d’iniciar aquesta meravellosa experiència. Un cop finalitzada l’etapa dels walkers, vam decidir pujar-nos al jeep per tal de veure les arribades dels nostres companys runners. Durant el trajecte els animàvem i fèiem fotos. El segon tram del recorregut era molt dur i va haver-hi gent que va començar a patir mal d’alçada. Quan els vèiem, ens sentíem impotents però el millor que podíem fer era animar-los perquè tiressin endavant. La Mònica i jo respiràvem fons perquè, després dels nostres 19,25 quilòmetres, havíem decidit agafar el jeep en lloc d’acabar caminant. Per ser el primer dia havíem fet una bona feina.
En la segona etapa se sortia de Sandakphu (3.604 m), s’arribava a Molle (3.555 m) i un cop allà es tornava pel mateix camí. Era un total de 32 quilòmetres. Aquell dia la Mònica i jo ens vam aventurar a fer tot el trajecte, de vegades caminant i d’altres corrent. El recorregut oferia paisatges i vistes increïbles, tan és així que és l’únic lloc del món des d’on es poden veure quatre de les muntanyes més altes del planeta: Lhotse (8.571 m), Everest (8.848 m), Makalu (8.481 m) i Chomolonzo (7.815 m).
A més a més, era un circuit divertit ja que anàvem veient com els corredors tornaven i així podíem animar-los. Vam veure l’Albert corrent a tota pastilla amb l’irlandès al seu costat i després ens vam trobar amb el Joan, el Miquel Àngel (que es va trencar un dit) i l’Àlex. Els vam fer una foto i ells van continuar corrent. Els feia molta il•lusió veure’ns i això que estaven patint de valent!
Nosaltres vam arribar a Molle satisfetes perquè havíem anat força ràpid. Seguidament vam iniciar la tornada, que va ser molt dura, pesada i interminable ja que el circuit era molt més lent a la tornada degut a les dures pujades. Llavors és quan vam començar a desanimar-nos, però gràcies a la nostra compenetració vam tirar fins a la meta. Només escoltàvem les nostres respiracions i sospirs de cansament. Si havíem arribat fins allà, havíem d’acabar com fos. Quan vam trobar l’últim control, encara restaven 4 quilòmetres. Es va fer etern i, a més a més, començàvem a tenir fred del propi cansament. De sobte, vam veure el final de l’etapa i els nostres companys ens hi esperaven molt contents. Vam decidir de mutu acord fer l’últim esforç i vam començar a córrer fins a la cinta d’arribada. Els últims 100 metres ens vam agafar les mans i vam fer un esprint. Va ser tal l’emoció que jo no podia parar de plorar. Estàvem cansades i alhora contentes ja que havíem aconseguit el nostre repte!
Durant aquell dia, la Mònica es va convertir en la meva confident. Només ens havíem vist un cop a la vida, però en qüestió de segons vam ser les millors amigues i en qüestió de minuts ja ens havíem explicat les nostres vides. Aquella nit vaig descansar la mar de bé.
El tercer dia els runners s’enfrontaven a una dura etapa, la Marató de l’Everest. Aquell dia les walkers, juntament amb alguns membres de l’organització (inclòs el metge de cursa), vam fer una excursió molt maca amb uns paratges increïbles, caminant durant uns 15 quilòmetres. La llàstima és que no vam poder veure l’arribada de tots els nostres companys. Aquella nit tocava festival i cada país havia de fer una representació. A nosaltres se’ns va ocórrer fer un “castell” i a mi em va tocar fer d’anxaneta. A continuació, vam cantar l’himne del Barça. Aquesta va ser la nostra funció, però els assistents no van quedar prou contents i el director de cursa, el Sr. Pandey, ens va donar una altra oportunitat. És llavors quan vam fer un “zapateado”, l’Àlex i la Neus van començar a fer quatre crits tipus flamenc i l’Ingrid va començar a ballar sevillanes. Després de la festa, vam anar a descansar per agafar forces per l’endemà.
Hi ha coses que per molt que les expliquis s’han de viure. Això és el que vaig sentir a la quarta etapa. S’havia que seria un dels meus millors dies i així va ser. Moments abans de la sortida i durant tot el dia vaig estar concentrada i això es va notar en el resultat de la prova.
Era al•lucinant; estava corrent en un país que no era el meu, en uns camins i carreteres que no les coneixia i el més increïble era veure aquella gent tan humil animant, saludant i aplaudint amb un somriure d’orella a orella. L’itinerari començava amb una forta baixada, després era terreny més o menys pla i per últim, pujada de la dura. Durant tota l’etapa em vaig sentir molt còmoda corrent i vaig gaudir molt. Vaig córrer una estona amb la Sarah, que seria sens dubte la guanyadora femenina d’aquesta cursa.
Aquell dia es començava a córrer a Rimbik (1.937 m) fins arribar a Palmajua (2.001 m).
Vaig acabar la mitja marató amb un temps de 1:55! A l’arribada estava eufòrica amb mi mateixa; estava orgullosa del meu gran èxit i això se’m reflectia a la cara. I sinó, jutgeu vosaltres mateixos!
Estava tan engrescada del dia anterior que a l’endemà encara tenia forces per tornar a fer l’última etapa corrent.
Aquesta etapa s’iniciava a Palmajua (2.001 m) i s’acabava a Manybanjung (2.013 m).
Aquest cop s’havia de cobrir una distància de 27,2 quilòmetres. Durant molta estona vaig estar corrent totalment sola, sense veure cap company. Vaig tenir les mateixes sensacions que el dia anterior. Estava gaudint com una boja! L’arribada d’aquest últim dia va ser espectacular; a banda i banda estaven els nens i les nenes de les escoles amb els seus uniformes i amb banderetes a les mans. Se’t posava la pell de gallina…
Quan van arribar tots els participants, ens van desplaçar fins a l’hotel i a la nit va haver-hi el lliurament de trofeus. Va ser un èxit absolut!
Un cop finalitzada la prova, vaig tenir dubtes sobre si m’hagués hagut d’inscriure com a runner en comptes de walker. Però la primera decisió és la que compta… Potser en les meves properes fites no dubtaré tant i acabaré sent una runner de cap a peus. Ja us comunico que el meu proper objectiu és fer la Marató de Barcelona 2007.
Us hi espero veure a tots!
Les 100 milles del Himalaya perduraran sempre en la meva memòria. Perquè he conegut a gent d’altres països, perquè he experimentat córrer en alçada, perquè he vist els paisatges més macos, perquè he vist les muntanyes més altes del món, perquè he estat a un país que no coneixia… Però el més important és perquè he fet un grup de 15 amics que són collonuts. Ells han fet que aquesta experiència hagi estat encara més maca. Gràcies a tots vosaltres i gràcies a l’Àlex per fer-me aquest regal d’aniversari tan magnífic.
Barcelona, novembre de 2006
En la segona etapa se sortia de Sandakphu (3.604 m), s’arribava a Molle (3.555 m) i un cop allà es tornava pel mateix camí. Era un total de 32 quilòmetres. Aquell dia la Mònica i jo ens vam aventurar a fer tot el trajecte, de vegades caminant i d’altres corrent. El recorregut oferia paisatges i vistes increïbles, tan és així que és l’únic lloc del món des d’on es poden veure quatre de les muntanyes més altes del planeta: Lhotse (8.571 m), Everest (8.848 m), Makalu (8.481 m) i Chomolonzo (7.815 m).
A més a més, era un circuit divertit ja que anàvem veient com els corredors tornaven i així podíem animar-los. Vam veure l’Albert corrent a tota pastilla amb l’irlandès al seu costat i després ens vam trobar amb el Joan, el Miquel Àngel (que es va trencar un dit) i l’Àlex. Els vam fer una foto i ells van continuar corrent. Els feia molta il•lusió veure’ns i això que estaven patint de valent!
Nosaltres vam arribar a Molle satisfetes perquè havíem anat força ràpid. Seguidament vam iniciar la tornada, que va ser molt dura, pesada i interminable ja que el circuit era molt més lent a la tornada degut a les dures pujades. Llavors és quan vam començar a desanimar-nos, però gràcies a la nostra compenetració vam tirar fins a la meta. Només escoltàvem les nostres respiracions i sospirs de cansament. Si havíem arribat fins allà, havíem d’acabar com fos. Quan vam trobar l’últim control, encara restaven 4 quilòmetres. Es va fer etern i, a més a més, començàvem a tenir fred del propi cansament. De sobte, vam veure el final de l’etapa i els nostres companys ens hi esperaven molt contents. Vam decidir de mutu acord fer l’últim esforç i vam començar a córrer fins a la cinta d’arribada. Els últims 100 metres ens vam agafar les mans i vam fer un esprint. Va ser tal l’emoció que jo no podia parar de plorar. Estàvem cansades i alhora contentes ja que havíem aconseguit el nostre repte!
Durant aquell dia, la Mònica es va convertir en la meva confident. Només ens havíem vist un cop a la vida, però en qüestió de segons vam ser les millors amigues i en qüestió de minuts ja ens havíem explicat les nostres vides. Aquella nit vaig descansar la mar de bé.
El tercer dia els runners s’enfrontaven a una dura etapa, la Marató de l’Everest. Aquell dia les walkers, juntament amb alguns membres de l’organització (inclòs el metge de cursa), vam fer una excursió molt maca amb uns paratges increïbles, caminant durant uns 15 quilòmetres. La llàstima és que no vam poder veure l’arribada de tots els nostres companys. Aquella nit tocava festival i cada país havia de fer una representació. A nosaltres se’ns va ocórrer fer un “castell” i a mi em va tocar fer d’anxaneta. A continuació, vam cantar l’himne del Barça. Aquesta va ser la nostra funció, però els assistents no van quedar prou contents i el director de cursa, el Sr. Pandey, ens va donar una altra oportunitat. És llavors quan vam fer un “zapateado”, l’Àlex i la Neus van començar a fer quatre crits tipus flamenc i l’Ingrid va començar a ballar sevillanes. Després de la festa, vam anar a descansar per agafar forces per l’endemà.
Hi ha coses que per molt que les expliquis s’han de viure. Això és el que vaig sentir a la quarta etapa. S’havia que seria un dels meus millors dies i així va ser. Moments abans de la sortida i durant tot el dia vaig estar concentrada i això es va notar en el resultat de la prova.
Era al•lucinant; estava corrent en un país que no era el meu, en uns camins i carreteres que no les coneixia i el més increïble era veure aquella gent tan humil animant, saludant i aplaudint amb un somriure d’orella a orella. L’itinerari començava amb una forta baixada, després era terreny més o menys pla i per últim, pujada de la dura. Durant tota l’etapa em vaig sentir molt còmoda corrent i vaig gaudir molt. Vaig córrer una estona amb la Sarah, que seria sens dubte la guanyadora femenina d’aquesta cursa.
Aquell dia es començava a córrer a Rimbik (1.937 m) fins arribar a Palmajua (2.001 m).
Vaig acabar la mitja marató amb un temps de 1:55! A l’arribada estava eufòrica amb mi mateixa; estava orgullosa del meu gran èxit i això se’m reflectia a la cara. I sinó, jutgeu vosaltres mateixos!
Estava tan engrescada del dia anterior que a l’endemà encara tenia forces per tornar a fer l’última etapa corrent.
Aquesta etapa s’iniciava a Palmajua (2.001 m) i s’acabava a Manybanjung (2.013 m).
Aquest cop s’havia de cobrir una distància de 27,2 quilòmetres. Durant molta estona vaig estar corrent totalment sola, sense veure cap company. Vaig tenir les mateixes sensacions que el dia anterior. Estava gaudint com una boja! L’arribada d’aquest últim dia va ser espectacular; a banda i banda estaven els nens i les nenes de les escoles amb els seus uniformes i amb banderetes a les mans. Se’t posava la pell de gallina…
Quan van arribar tots els participants, ens van desplaçar fins a l’hotel i a la nit va haver-hi el lliurament de trofeus. Va ser un èxit absolut!
Un cop finalitzada la prova, vaig tenir dubtes sobre si m’hagués hagut d’inscriure com a runner en comptes de walker. Però la primera decisió és la que compta… Potser en les meves properes fites no dubtaré tant i acabaré sent una runner de cap a peus. Ja us comunico que el meu proper objectiu és fer la Marató de Barcelona 2007.
Us hi espero veure a tots!
Les 100 milles del Himalaya perduraran sempre en la meva memòria. Perquè he conegut a gent d’altres països, perquè he experimentat córrer en alçada, perquè he vist els paisatges més macos, perquè he vist les muntanyes més altes del món, perquè he estat a un país que no coneixia… Però el més important és perquè he fet un grup de 15 amics que són collonuts. Ells han fet que aquesta experiència hagi estat encara més maca. Gràcies a tots vosaltres i gràcies a l’Àlex per fer-me aquest regal d’aniversari tan magnífic.
Barcelona, novembre de 2006
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada