Dulce, grasienta, alcoholizada y descontrolada Navidad. Uno se hace propósitos de enmienda: "no me pasará lo del año pasado", "entrenaré cada día", "no comeré turrones", "no iré a todas las cenas o comidas a las que me inviten".... Nada, al final, la carne es débil, como siempre.
Este año he conseguido incluso salir a correr tanto el día de Navidad como el de Sant Esteban para "ganarme" la comida, pero la mezcla de gases del cava con la mayonesa de los langostinos y el azúcar de los turrones de chocolate, al vaivén del trote cochinero produce una reacción química en el estómago que hace que te sientas peor todavía. Al final, resulta casi más contraproducente salir a entrenar que dormir una buena siesta para digerir los excesos. El año que viene seguro que no me pasa...
Dos reflexiones serias: primera, ¿a qué botón hay que darle para pedir la parada donde bajarse de esta loca espiral de consumo, excesos y despilfarro en que se han convertido esto de la Navidad?, ¿cómo puedo hacer para que, al menos, no engulla también a las futuras generaciones sobre las que teóricamente debemos influir?.
Segunda: ¿cuándo dejaremos de llamarles vacaciones de Semana Santa o Navidad para nombrarlas por el nombre correcto (al menos para el 90% de la población que no las vincula para nada con temas religiosos) de vacaciones de "primavera" e "invierno" respectivamente.
Quiero decir: es realmente curioso, por decirlo de una manera, que la gente se lanza a celebrar a saco (comidas, regalos, viajes,...) unas fiestas que en realidad no sienten en absoluto, y es que además NO TIENEN PARA NADA ese sentido. Sólo que es porque "toca" hacerlo.
Hagámonoslo mirar entre todos porque esto va a peor cada año.
Yo de momento, me propongo volver a la carga con los entrenos: carrera casi diaria (que la Maratón de BCN está al caer), seguir nadando suave dos días a la semana, y sacarle el polvo a la bici cualquier día de estos.
Buenos propósitos...
dimecres, de desembre 27, 2006
dilluns, de desembre 11, 2006
Orgullo de padre
Esto es lo que siento después de que mis hijos debutarán en el circuito de cross escolar del Consell Esportiu del Vallés Oriental: fase comarcal del campeonato catalán.
Carla venció con autoridad en la carrera femenina de las niñas nacidas en el 2001, sacándole casi 10 segundos a la segunda en un cross de apenas 350 mtrs. Tendríais que verle la cara de cabreo cuando "sólo" le dieron una medalla cuando ella esperaba que le dieran una copa, que estaba destinada a la mejor local (que sólo fue quinta en la general)...
Alex, por su parte, hizo un meritorio 4º puesto entre 37 pre-benjamines (año 1999), con una salida fulgurante en la primera vuelta, pegado al líder y posterior vencedor, pero perdiendo al final gas y puesto en el podium en la mismísima línea de meta.
Kleenex a tutiplen para los padres...
divendres, de novembre 17, 2006
Les 100 milles del Himalaya
Per Bàrbara Sagi
El dia 26 d’octubre, coincidint amb el meu aniversari, vam marxar cap a la Índia per iniciar la gran aventura de les 100 milles del Himalaya. L’avió va sortir amb una hora de retard i el viatge es va fer llarg i pesat. Vam arribar a Delhi a les 10.30 de la nit i a les 12.00 ja dormíem. A l’endemà ens vam llevar a les 5 del matí per agafar un altre avió cap a Bagdogra i des d’allà un autocar que en dues hores ens va conduir a un poblet anomenat Mirik. A l’arribada, l’organització ens va donar la benvinguda i ens va passar el briefing del que seria la cursa.
La cursa es va iniciar el dia 29 d’octubre a Manybanjung, que també era el lloc on finalitzava el dia 2 de novembre. La cursa de les 100 milles del Himalaya consisteix en 5 etapes. Hi ha dues modalitats: Walkers i Runners. Els walkers caminàvem per regla general la meitat de quilòmetres que els runners, però també teníem la possibilitat de continuar caminant fins al final de l’etapa, en funció de les forces que tinguessis i de com et trobessis físicament. En aquesta cursa la duresa se centra en l’adequació a l’alçada. Jo era walker però el que des d’un començament tenia clar i si l’organització ho permetia correria un dia, i aquest seria el quart dia que era mitja marató.
La primera etapa començava a Manybanjung (2.013 m) i s’acabava a Sandakphu
(3.604 m). Les autoritats del poble ens van donar la benvinguda, ens van desitjar el millor per a aquests durs cinc dies i ens van obsequiar amb un mocador.
Les súper walkers Neus, Íngrid, Marta, Mònica i jo iniciàvem així el recorregut. No sabíem el que ens esperava per endavant, però estàvem molt il•lusionades.
Per Bàrbara Sagi
El dia 26 d’octubre, coincidint amb el meu aniversari, vam marxar cap a la Índia per iniciar la gran aventura de les 100 milles del Himalaya. L’avió va sortir amb una hora de retard i el viatge es va fer llarg i pesat. Vam arribar a Delhi a les 10.30 de la nit i a les 12.00 ja dormíem. A l’endemà ens vam llevar a les 5 del matí per agafar un altre avió cap a Bagdogra i des d’allà un autocar que en dues hores ens va conduir a un poblet anomenat Mirik. A l’arribada, l’organització ens va donar la benvinguda i ens va passar el briefing del que seria la cursa.
La cursa es va iniciar el dia 29 d’octubre a Manybanjung, que també era el lloc on finalitzava el dia 2 de novembre. La cursa de les 100 milles del Himalaya consisteix en 5 etapes. Hi ha dues modalitats: Walkers i Runners. Els walkers caminàvem per regla general la meitat de quilòmetres que els runners, però també teníem la possibilitat de continuar caminant fins al final de l’etapa, en funció de les forces que tinguessis i de com et trobessis físicament. En aquesta cursa la duresa se centra en l’adequació a l’alçada. Jo era walker però el que des d’un començament tenia clar i si l’organització ho permetia correria un dia, i aquest seria el quart dia que era mitja marató.
La primera etapa començava a Manybanjung (2.013 m) i s’acabava a Sandakphu
(3.604 m). Les autoritats del poble ens van donar la benvinguda, ens van desitjar el millor per a aquests durs cinc dies i ens van obsequiar amb un mocador.
Les súper walkers Neus, Íngrid, Marta, Mònica i jo iniciàvem així el recorregut. No sabíem el que ens esperava per endavant, però estàvem molt il•lusionades.
La Mònica i jo vam començar a caminar a bon ritme. Al principi hi havia una forta pujada, per la qual cosa vam entrar ràpidament en calor. Feia un dia esplèndid i estàvem contentes d’iniciar aquesta meravellosa experiència. Un cop finalitzada l’etapa dels walkers, vam decidir pujar-nos al jeep per tal de veure les arribades dels nostres companys runners. Durant el trajecte els animàvem i fèiem fotos. El segon tram del recorregut era molt dur i va haver-hi gent que va començar a patir mal d’alçada. Quan els vèiem, ens sentíem impotents però el millor que podíem fer era animar-los perquè tiressin endavant. La Mònica i jo respiràvem fons perquè, després dels nostres 19,25 quilòmetres, havíem decidit agafar el jeep en lloc d’acabar caminant. Per ser el primer dia havíem fet una bona feina.
En la segona etapa se sortia de Sandakphu (3.604 m), s’arribava a Molle (3.555 m) i un cop allà es tornava pel mateix camí. Era un total de 32 quilòmetres. Aquell dia la Mònica i jo ens vam aventurar a fer tot el trajecte, de vegades caminant i d’altres corrent. El recorregut oferia paisatges i vistes increïbles, tan és així que és l’únic lloc del món des d’on es poden veure quatre de les muntanyes més altes del planeta: Lhotse (8.571 m), Everest (8.848 m), Makalu (8.481 m) i Chomolonzo (7.815 m).
A més a més, era un circuit divertit ja que anàvem veient com els corredors tornaven i així podíem animar-los. Vam veure l’Albert corrent a tota pastilla amb l’irlandès al seu costat i després ens vam trobar amb el Joan, el Miquel Àngel (que es va trencar un dit) i l’Àlex. Els vam fer una foto i ells van continuar corrent. Els feia molta il•lusió veure’ns i això que estaven patint de valent!
Nosaltres vam arribar a Molle satisfetes perquè havíem anat força ràpid. Seguidament vam iniciar la tornada, que va ser molt dura, pesada i interminable ja que el circuit era molt més lent a la tornada degut a les dures pujades. Llavors és quan vam començar a desanimar-nos, però gràcies a la nostra compenetració vam tirar fins a la meta. Només escoltàvem les nostres respiracions i sospirs de cansament. Si havíem arribat fins allà, havíem d’acabar com fos. Quan vam trobar l’últim control, encara restaven 4 quilòmetres. Es va fer etern i, a més a més, començàvem a tenir fred del propi cansament. De sobte, vam veure el final de l’etapa i els nostres companys ens hi esperaven molt contents. Vam decidir de mutu acord fer l’últim esforç i vam començar a córrer fins a la cinta d’arribada. Els últims 100 metres ens vam agafar les mans i vam fer un esprint. Va ser tal l’emoció que jo no podia parar de plorar. Estàvem cansades i alhora contentes ja que havíem aconseguit el nostre repte!
Durant aquell dia, la Mònica es va convertir en la meva confident. Només ens havíem vist un cop a la vida, però en qüestió de segons vam ser les millors amigues i en qüestió de minuts ja ens havíem explicat les nostres vides. Aquella nit vaig descansar la mar de bé.
El tercer dia els runners s’enfrontaven a una dura etapa, la Marató de l’Everest. Aquell dia les walkers, juntament amb alguns membres de l’organització (inclòs el metge de cursa), vam fer una excursió molt maca amb uns paratges increïbles, caminant durant uns 15 quilòmetres. La llàstima és que no vam poder veure l’arribada de tots els nostres companys. Aquella nit tocava festival i cada país havia de fer una representació. A nosaltres se’ns va ocórrer fer un “castell” i a mi em va tocar fer d’anxaneta. A continuació, vam cantar l’himne del Barça. Aquesta va ser la nostra funció, però els assistents no van quedar prou contents i el director de cursa, el Sr. Pandey, ens va donar una altra oportunitat. És llavors quan vam fer un “zapateado”, l’Àlex i la Neus van començar a fer quatre crits tipus flamenc i l’Ingrid va començar a ballar sevillanes. Després de la festa, vam anar a descansar per agafar forces per l’endemà.
Hi ha coses que per molt que les expliquis s’han de viure. Això és el que vaig sentir a la quarta etapa. S’havia que seria un dels meus millors dies i així va ser. Moments abans de la sortida i durant tot el dia vaig estar concentrada i això es va notar en el resultat de la prova.
Era al•lucinant; estava corrent en un país que no era el meu, en uns camins i carreteres que no les coneixia i el més increïble era veure aquella gent tan humil animant, saludant i aplaudint amb un somriure d’orella a orella. L’itinerari començava amb una forta baixada, després era terreny més o menys pla i per últim, pujada de la dura. Durant tota l’etapa em vaig sentir molt còmoda corrent i vaig gaudir molt. Vaig córrer una estona amb la Sarah, que seria sens dubte la guanyadora femenina d’aquesta cursa.
Aquell dia es començava a córrer a Rimbik (1.937 m) fins arribar a Palmajua (2.001 m).
Vaig acabar la mitja marató amb un temps de 1:55! A l’arribada estava eufòrica amb mi mateixa; estava orgullosa del meu gran èxit i això se’m reflectia a la cara. I sinó, jutgeu vosaltres mateixos!
Estava tan engrescada del dia anterior que a l’endemà encara tenia forces per tornar a fer l’última etapa corrent.
Aquesta etapa s’iniciava a Palmajua (2.001 m) i s’acabava a Manybanjung (2.013 m).
Aquest cop s’havia de cobrir una distància de 27,2 quilòmetres. Durant molta estona vaig estar corrent totalment sola, sense veure cap company. Vaig tenir les mateixes sensacions que el dia anterior. Estava gaudint com una boja! L’arribada d’aquest últim dia va ser espectacular; a banda i banda estaven els nens i les nenes de les escoles amb els seus uniformes i amb banderetes a les mans. Se’t posava la pell de gallina…
Quan van arribar tots els participants, ens van desplaçar fins a l’hotel i a la nit va haver-hi el lliurament de trofeus. Va ser un èxit absolut!
Un cop finalitzada la prova, vaig tenir dubtes sobre si m’hagués hagut d’inscriure com a runner en comptes de walker. Però la primera decisió és la que compta… Potser en les meves properes fites no dubtaré tant i acabaré sent una runner de cap a peus. Ja us comunico que el meu proper objectiu és fer la Marató de Barcelona 2007.
Us hi espero veure a tots!
Les 100 milles del Himalaya perduraran sempre en la meva memòria. Perquè he conegut a gent d’altres països, perquè he experimentat córrer en alçada, perquè he vist els paisatges més macos, perquè he vist les muntanyes més altes del món, perquè he estat a un país que no coneixia… Però el més important és perquè he fet un grup de 15 amics que són collonuts. Ells han fet que aquesta experiència hagi estat encara més maca. Gràcies a tots vosaltres i gràcies a l’Àlex per fer-me aquest regal d’aniversari tan magnífic.
Barcelona, novembre de 2006
En la segona etapa se sortia de Sandakphu (3.604 m), s’arribava a Molle (3.555 m) i un cop allà es tornava pel mateix camí. Era un total de 32 quilòmetres. Aquell dia la Mònica i jo ens vam aventurar a fer tot el trajecte, de vegades caminant i d’altres corrent. El recorregut oferia paisatges i vistes increïbles, tan és així que és l’únic lloc del món des d’on es poden veure quatre de les muntanyes més altes del planeta: Lhotse (8.571 m), Everest (8.848 m), Makalu (8.481 m) i Chomolonzo (7.815 m).
A més a més, era un circuit divertit ja que anàvem veient com els corredors tornaven i així podíem animar-los. Vam veure l’Albert corrent a tota pastilla amb l’irlandès al seu costat i després ens vam trobar amb el Joan, el Miquel Àngel (que es va trencar un dit) i l’Àlex. Els vam fer una foto i ells van continuar corrent. Els feia molta il•lusió veure’ns i això que estaven patint de valent!
Nosaltres vam arribar a Molle satisfetes perquè havíem anat força ràpid. Seguidament vam iniciar la tornada, que va ser molt dura, pesada i interminable ja que el circuit era molt més lent a la tornada degut a les dures pujades. Llavors és quan vam començar a desanimar-nos, però gràcies a la nostra compenetració vam tirar fins a la meta. Només escoltàvem les nostres respiracions i sospirs de cansament. Si havíem arribat fins allà, havíem d’acabar com fos. Quan vam trobar l’últim control, encara restaven 4 quilòmetres. Es va fer etern i, a més a més, començàvem a tenir fred del propi cansament. De sobte, vam veure el final de l’etapa i els nostres companys ens hi esperaven molt contents. Vam decidir de mutu acord fer l’últim esforç i vam començar a córrer fins a la cinta d’arribada. Els últims 100 metres ens vam agafar les mans i vam fer un esprint. Va ser tal l’emoció que jo no podia parar de plorar. Estàvem cansades i alhora contentes ja que havíem aconseguit el nostre repte!
Durant aquell dia, la Mònica es va convertir en la meva confident. Només ens havíem vist un cop a la vida, però en qüestió de segons vam ser les millors amigues i en qüestió de minuts ja ens havíem explicat les nostres vides. Aquella nit vaig descansar la mar de bé.
El tercer dia els runners s’enfrontaven a una dura etapa, la Marató de l’Everest. Aquell dia les walkers, juntament amb alguns membres de l’organització (inclòs el metge de cursa), vam fer una excursió molt maca amb uns paratges increïbles, caminant durant uns 15 quilòmetres. La llàstima és que no vam poder veure l’arribada de tots els nostres companys. Aquella nit tocava festival i cada país havia de fer una representació. A nosaltres se’ns va ocórrer fer un “castell” i a mi em va tocar fer d’anxaneta. A continuació, vam cantar l’himne del Barça. Aquesta va ser la nostra funció, però els assistents no van quedar prou contents i el director de cursa, el Sr. Pandey, ens va donar una altra oportunitat. És llavors quan vam fer un “zapateado”, l’Àlex i la Neus van començar a fer quatre crits tipus flamenc i l’Ingrid va començar a ballar sevillanes. Després de la festa, vam anar a descansar per agafar forces per l’endemà.
Hi ha coses que per molt que les expliquis s’han de viure. Això és el que vaig sentir a la quarta etapa. S’havia que seria un dels meus millors dies i així va ser. Moments abans de la sortida i durant tot el dia vaig estar concentrada i això es va notar en el resultat de la prova.
Era al•lucinant; estava corrent en un país que no era el meu, en uns camins i carreteres que no les coneixia i el més increïble era veure aquella gent tan humil animant, saludant i aplaudint amb un somriure d’orella a orella. L’itinerari començava amb una forta baixada, després era terreny més o menys pla i per últim, pujada de la dura. Durant tota l’etapa em vaig sentir molt còmoda corrent i vaig gaudir molt. Vaig córrer una estona amb la Sarah, que seria sens dubte la guanyadora femenina d’aquesta cursa.
Aquell dia es començava a córrer a Rimbik (1.937 m) fins arribar a Palmajua (2.001 m).
Vaig acabar la mitja marató amb un temps de 1:55! A l’arribada estava eufòrica amb mi mateixa; estava orgullosa del meu gran èxit i això se’m reflectia a la cara. I sinó, jutgeu vosaltres mateixos!
Estava tan engrescada del dia anterior que a l’endemà encara tenia forces per tornar a fer l’última etapa corrent.
Aquesta etapa s’iniciava a Palmajua (2.001 m) i s’acabava a Manybanjung (2.013 m).
Aquest cop s’havia de cobrir una distància de 27,2 quilòmetres. Durant molta estona vaig estar corrent totalment sola, sense veure cap company. Vaig tenir les mateixes sensacions que el dia anterior. Estava gaudint com una boja! L’arribada d’aquest últim dia va ser espectacular; a banda i banda estaven els nens i les nenes de les escoles amb els seus uniformes i amb banderetes a les mans. Se’t posava la pell de gallina…
Quan van arribar tots els participants, ens van desplaçar fins a l’hotel i a la nit va haver-hi el lliurament de trofeus. Va ser un èxit absolut!
Un cop finalitzada la prova, vaig tenir dubtes sobre si m’hagués hagut d’inscriure com a runner en comptes de walker. Però la primera decisió és la que compta… Potser en les meves properes fites no dubtaré tant i acabaré sent una runner de cap a peus. Ja us comunico que el meu proper objectiu és fer la Marató de Barcelona 2007.
Us hi espero veure a tots!
Les 100 milles del Himalaya perduraran sempre en la meva memòria. Perquè he conegut a gent d’altres països, perquè he experimentat córrer en alçada, perquè he vist els paisatges més macos, perquè he vist les muntanyes més altes del món, perquè he estat a un país que no coneixia… Però el més important és perquè he fet un grup de 15 amics que són collonuts. Ells han fet que aquesta experiència hagi estat encara més maca. Gràcies a tots vosaltres i gràcies a l’Àlex per fer-me aquest regal d’aniversari tan magnífic.
Barcelona, novembre de 2006
dimarts, de novembre 14, 2006
LAS 100 MILLAS DEL HIMALAYA POR ALEJANDRO CLARASÓ
La dificultad no está en la distancia sino en el perfil de la montaña y sobre todo en la altura. Correr a más de 4.000 metros reduce tus condiciones físicas.
Después de tres días de viaje y tres aviones diferentes, llegamos a un pueblecito de montaña situado a 2.000 metros de altura, en la frontera entre India y Nepal. Aquí la gente tiene rasgos nepalíes, en ningún caso parece hindú. El medio de subsistencia de este pueblecito es el cultivo del té verde. Al ser una tierra rica en recursos naturales, la gente no es tan pobre como en las grandes metrópolis.
Llegada de todos los participantes a las 6:00 AM, reparto de pañuelos nepalíes a todos los participantes para desearles la mejor suerte y posterior discurso de las autoridades del pueblo y de la plana mayor del ejército, naturalmente en inglés. Los lugareños tienen una forma de hablar realmente curiosa; parece que estén llorando ya que hablan entrecortadamente y pronuncian con fuerza las erres.
Primera etapa: Manybanjung-Sandakphu (38,5 km)
La salida tiene lugar a las 7:00 AM por las calles del pueblecito. Enseguida encontramos una rampa del 20% que nos conduce hasta un pico de 3.600 metros con una distancia de 15 kilómetros.
Aunque salgo de los primeros, pronto soy superado por los cracks de la carrera, entre ellos un español. Me digo a mí mismo que se trata de una prueba muy larga y que hay que tener calma. Después de una ascensión, realizamos una bajada de 6 kilómetros hasta llegar a una altura de “sólo” 2.700 metros donde se puede ver la frontera entre la India y Nepal. Durante la carrera, se ven muchos puestos fronterizos vigilados por militares que parecen campesinos pero con fusil. Recargamos agua y un poco de comida para afrontar la parte final de la etapa y también la más dura.
Empiezo esta parte con fuerza, pero al poco tiempo tengo problemas estomacales que me obligan a detenerme en diversas ocasiones. Mi compañero de carrera hasta ese momento, un americano que en su día fue un buen corredor 2.10 de maratón y que ahora trabaja en el Washington Post, finalmente me deja atrás. Yo reanudo la carrera, me esfuerzo para alcanzarlo y lo adelanto, pero al poco tiempo me tengo que volver a parar. Esta situación se repite otras cinco veces más. El americano se ríe cuando me adelanta y ve mi situación. Al llegar a los 3.500 metros, la altura afecta a mi cuerpo y me deja destrozado. ¡Y todavía quedan unos metros más…! Noto una presión brutal en mi cabeza. Parece que haya bebido tres botellas de vino. Me cuesta seguir en línea recta para no caer al precipicio. Se trata del famoso y temible mal de altura.
Segunda etapa: Sandakphu-Molle-Sandakphu (32 km)
La salida del segundo día de carrera se hace desde un pueblecito de montaña donde no hay agua, calefacción ni electricidad. Nos calentamos en unas cabañas donde se quema excremento de yak. La noche ha sido larga y muy fría. Hemos tenido que dormir a 4 grados bajo cero. Muchos atletas lo han pasado peor, ya que además no se han adaptado a la altura y han tenido que permanecer en la enfermería con suero y pastillas. Algunos han sufrido hasta ataques epilépticos por falta de oxígeno, por lo que no podrán salir a correr.
Nos levantamos a las 4:00 AM para desayunar. La carrera empieza a las 6.00 AM. Se realiza un bucle de ida y vuelta con variedad de rampas. El recorrido transcurre por un paraje de gran belleza, en el único lugar del mundo donde se pueden ver los cuatro picos más altos del planeta: Lhotse (8.571 m), Makalu (8.481 m), Everest (8.848 m) y Khangchendzonga (8.435 m) y un montón de sietemiles impresionantes. Con 32 kilómetros por delante, salgo con Javier y Miguel formando un trío que más o menos nos entendemos en ritmos e idioma. Aunque ellos están más fuertes, les afecta más la altura de manera que nuestro nivel físico queda bastante igualado. En el kilómetro 4, Miguel se cae y se rompe un dedo. Javier y yo intentamos ponérselo en su sitio, pero no conseguimos enderezarlo del todo. Miguel aguanta el dolor entre grito y grito y decidimos seguir hasta el próximo punto de control para solicitar los servicios médicos, ya que de ninguna manera quiere abandonar la carrera. En medio de este incidente nos adelantan un montón de corredores que luchan por mejorar su clasificación. Cuando llegamos al punto de control, la organización llama al médico y decidimos dejar a Miguel esperándolo allí. Javier y yo reiniciamos la carrera rápidamente, ya que el inglés que iba tercero hacía rato que nos había pasado. Al poco de haber dejado a Miguel, éste aparece por detrás de nosotros. Nos comenta que el médico iba a tardar en llegar y que lo atendería al final de la etapa. El esfuerzo realizado lo pagará en la siguiente etapa. Nosotros conseguimos mantener a raya al inglés, que intenta escaparse sin gran éxito. Tan sólo consigue sacarnos 4 minutos.
A la llegada, fotos y comida. Es increíble lo bien que estamos comiendo en este lugar perdido del mundo. Un 10 para la organización. A continuación, descanso y tareas ya que a las 5 de la tarde ya es de noche y la temperatura baja en picado. Visitamos a los enfermos y esperamos a los demás participantes. Las chicas que ayer hicieron la etapa andando hoy la realizan corriendo. Mónica y Bárbara consiguen llegar de las primeras y muy contentas por haber finalizado la etapa. Lloros y sonrisas de emoción.
Tercera etapa: Sandakphu-Phullet-Molle-Rimbik (42,1 km)
La tercera etapa es la etapa reina, el Maratón del Everest, donde al final se realizan 2 kilómetros más de propina. Los dos primeros clasificados salen como motos. Alberto empieza fuerte para intentar descolgarse del irlandés con el que comparte podio, pero al final de la etapa ambos llegan juntos.
Los diez siguientes clasificados, que conforman el segundo grupo, también se vigilan de cerca. Yo consigo colarme en este grupo. Existe miedo ya que se trata de una etapa larga y en ella se pueden decidir las primeras posiciones. Al final nos quedamos un grupito de cuatro corredores: Javier, el inglés, Miguel y yo. En la penúltima ascensión, Miguel queda fuera de combate debido al gran esfuerzo realizado en la etapa anterior y a lo sucedido en el dedo.
Javier y yo vamos haciendo nuestra carrera y el inglés se sitúa detrás de nosotros. Al final de la última ascensión, el inglés observa la debilidad del rival y empieza a tirar fuerte. Javier no puede más con su intenso dolor de cabeza. Yo intento tirar de él para evitar que el inglés recorte muchos minutos. En el tramo final de la etapa realizamos una bajada de más de 11 kilómetros. Javier se empieza a encontrar mejor ya que vamos perdiendo altura. Finalmente, el inglés sólo logra sacarle 5 minutos. Qué suerte he tenido; sin quererlo me he colocado cuarto en la clasificación general y quinto en la etapa.
Descanso merecido. Mis pies no aguantan más, están llenos de ampollas. A descansar que mañana se realiza una de las etapas más rápidas.
Cuarta etapa: Rimbik-Palmajua (20,8 km)
Cuarto día. Desayuno a las 7:00 AM y salida a las 9:00 AM. Por delante tenemos 21 kilómetros de los cuales 5 son de bajada, 10 en falso llano y el resto en subida. Hay un montón de gente que me vigila para intentar sacarme el puesto. Salgo rápido. En bajada consigo mantener el tipo, pero en el falso llano me empiezan a pasar por todos los lados. A esto se suma un dolor estomacal que me obliga a parar un par de minutos. A lo lejos veo que Alberto se queda descolgado de su rival y pienso que hoy perderá el primer puesto. Yo intento seguir corriendo lo más rápido que puedo, pero hoy el llano no se me da bien. En la subida consigo mantener un ritmo constante. Al final mis máximos perseguidores sólo consiguen llegar 3 minutos antes que yo. Busco a Alberto para que me explique cómo ha terminado. Me comenta que en la subida final había conseguido dar caza a su rival. Bárbara, que ha salido como una moto, consigue llegar destacada en primera posición en la categoría féminas.
Hoy tenemos más tiempo para descansar y realizar unas compras: sodas, galletas… Estamos a una altura de 2.200 metros y el clima es más caluroso. A descansar que mañana toca la última etapa.
Quinta etapa: Palmajua-Manybanjung (27,2 km)
Ultimo día. Salida a las 6:00 AM. Salimos en subida durante 12 kilómetros para después correr en falso llano y terminar en bajada en el pueblecito desde donde salimos hace cuatro días. Los dos primeros deciden no darse guerra y llegar juntos a la meta. Por detrás, todo está decidido. Ayer Javier consiguió meter tierra entre él y el inglés. Sin embargo, yo lo tengo más difícil ya que el quinto y el sexto corredor están muy fuertes. A la salida intento seguir al americano. Sé que si me deja en subida lo tendré muy mal. Para que no se escape en el llano, consigo mantener su ritmo e incluso sacarle unos metros en el tramo final de la subida. En el llano se escapa sin darme alternativa. Intento mantener las referencias en los controles de paso. Poco a poco me va sacando minutos sin remedio. Todavía me quedan 10 minutos de margen, pero tengo problemas en los pies. No consigo dar velocidad a mis piernas, sólo intento mantener un ritmo de 4:30-5:00 minutos por kilómetro. Sólo faltan 10 kilómetros… Podré mantener la posición ya que él está corriendo a 3:30-4:00. Al final consigo mi objetivo y el americano no me supera en la clasificación general.
Llegada, flores, fotos y alegría. Llego saltando de alegría sin notar dolor en los pies y cruzo la meta en cuarta posición.
Clasificación final:
1º Alberto Majós
2º Javier Marina
3º El inglés
4º Alex Clarasó
dimarts, de novembre 07, 2006
SE ACABARON LAS VACACIONES
Sí, ya toca. Después de tres semanas de reposo tras el olímpico de Barcelona, donde Guillermo (a ver si sacas la cabeza y te presentas) firmó un buen debut, y donde dimos por finalizada la temporada que se inició en Noviembre del año pasado.
Ha sido larga y llena de buenos e intensos momentos, con mucha variedad: pedaladas btt, carreras en ruta de todo tipo (10k, medias maratones, un maratón) triatlones sprint, olímpicos, largas salidas en bici de carretera, un montón de km corriendo por la montaña,...
Lo mejor es que hemos conseguido mantener la llama de la motivación durante prácticamente un año a pesar del frío, las lesiones y la omnipresente pereza, y además mejorando marcas en todas las distancias.
Espero que está nueva temporada no sea menos y podamos seguir entrenando regularmente en busca de nuevos objetivos que nos permitan mantener ese estado de forma-salud-alegría que nos proporciona entre otras cosas el deporte.
La pareja Bárbara-Alex Claraso ha empezado antes con las 100 millas del Tibet, una fantástica carrera de alta montaña (www.ywnra.com) en la que al parecer han cuajado una muy buena actuación. Estamos ansiosos de leer sus crónicas...
Personalmente mis metas son dos: la maratón de Barcelona el 4 de marzo, donde estaremos casi todos (incluidos nuestros colegas de la capital) más, tengo entendido, algún que otro "biker" santfeliuense, y donde esta vez espero estar claramente sub 4 horas; y, si mi amigo Kel tira un poco de mi y alguien más me acompaña en el camino, probar la aventura "iron" hacia el mes de junio. Informaré.
Mientras, el próximo día 19 de nov empieza el circuito de cross para niños desde los 5 años en Canovelles. Seis carreras de nov a ene por la zona del Vallès oriental. Lo vamos a mover un poco a ver si arrastramos a unos cuantos niños a correr un poco. Colgaré información en breve.
Salut.
Ha sido larga y llena de buenos e intensos momentos, con mucha variedad: pedaladas btt, carreras en ruta de todo tipo (10k, medias maratones, un maratón) triatlones sprint, olímpicos, largas salidas en bici de carretera, un montón de km corriendo por la montaña,...
Lo mejor es que hemos conseguido mantener la llama de la motivación durante prácticamente un año a pesar del frío, las lesiones y la omnipresente pereza, y además mejorando marcas en todas las distancias.
Espero que está nueva temporada no sea menos y podamos seguir entrenando regularmente en busca de nuevos objetivos que nos permitan mantener ese estado de forma-salud-alegría que nos proporciona entre otras cosas el deporte.
La pareja Bárbara-Alex Claraso ha empezado antes con las 100 millas del Tibet, una fantástica carrera de alta montaña (www.ywnra.com) en la que al parecer han cuajado una muy buena actuación. Estamos ansiosos de leer sus crónicas...
Personalmente mis metas son dos: la maratón de Barcelona el 4 de marzo, donde estaremos casi todos (incluidos nuestros colegas de la capital) más, tengo entendido, algún que otro "biker" santfeliuense, y donde esta vez espero estar claramente sub 4 horas; y, si mi amigo Kel tira un poco de mi y alguien más me acompaña en el camino, probar la aventura "iron" hacia el mes de junio. Informaré.
Mientras, el próximo día 19 de nov empieza el circuito de cross para niños desde los 5 años en Canovelles. Seis carreras de nov a ene por la zona del Vallès oriental. Lo vamos a mover un poco a ver si arrastramos a unos cuantos niños a correr un poco. Colgaré información en breve.
Salut.
dijous, de setembre 14, 2006
Barcelona, setembre de 2006
Després de llegir la presentació del nostre Presi, que m’ha posat la pell de gallina, m’he animat i m’he decidit a escriure quatre ratlles.
Sóc la Bàrbara Sagi, vaig néixer a Barcelona el 26 d’octubre de 1970, estic casada amb un sonat per l’esport, l’Àlex, i sóc mare de dos fills molt macos, la Laia i el Pau.
En el meu temps lliure el que més m’agrada és fer esport. Vaig començar a fer mountain bike els caps de setmana a Sant Feliu de Codines fins que vaig tenir el meu primer fill. Llavors vaig decidir canviar d’esport i començar a córrer, ja que per anar en bici es requereix un mínim de dues hores, cosa bastant complicada quan hi ha fills pel mig. Diàriament entreno a la Carretera de les Aigües (Barcelona) i els caps de setmana surto a córrer o vaig en bici per carretera a Sant Feliu de Codines.
Encara no he fet mai una triatló, però en aquesta vida mai s’ha sap!
El meu currículum esportiu no és molt bo, però això és el que he fet fins al dia d’avui:
Any 2003
- Raid Verd Sant Quirze: 1rs classificats Parella Mixta.
- Cursa Festa Major Sant Feliu de Codines: 2a classificada grup edat i 3a de la general.
Any 2004
- Cursa Festa Major Sant Feliu de Codines: 1a classificada grup edat i 3a de la general.
- Cursa El Corte Inglés: 4a classificada grup edat (recorregut Fòrum).
Any 2006
- Mitja Marató de Gavà: 13a classificada amb un temps de 1:41:54.
- Cursa Bombers: 22a classificada amb un temps de 44:17.
- Cursa El Corte Inglés: 9a classificada grup d’edat (recorregut clàssic).
- Cursa Festa Major Sant Feliu de Codines: 2a classificada grup edat i 4a de la general.
Les meves properes fites són les 100 Milles a l’Himalaya i la Marató de Barcelona 2007. El meu únic objectiu és acabar-la i aprofito per demanar-vos a tots vosaltres que vingueu a animar-me. Us espero!
Per acabar, m’agradaria demanar a totes les dones que s’animin i comencin a fer esport, ja que nosaltres també som capaces de fer qualsevol esport i passar-ho bé practicant-lo. Entreu a formar part d’aquest Club i comencem a entrenar totes juntes!
Fins aviat!
Bàrbara
Les meves properes fites són les 100 Milles a l’Himalaya i la Marató de Barcelona 2007. El meu únic objectiu és acabar-la i aprofito per demanar-vos a tots vosaltres que vingueu a animar-me. Us espero!
Per acabar, m’agradaria demanar a totes les dones que s’animin i comencin a fer esport, ja que nosaltres també som capaces de fer qualsevol esport i passar-ho bé practicant-lo. Entreu a formar part d’aquest Club i comencem a entrenar totes juntes!
Fins aviat!
Bàrbara
dimecres, de setembre 06, 2006
ENS PRESENTEM
Trencaré el gel. Em dic Jordi Español, 42 anys, casat, 2 fills. Soc el presi del club.
Descubreixo el tri després de molts anys lluny de l'esport després de trencar-me en tres anys de diferencia els dos lligaments creuats dels dos genolls. Suma de fútbol fora de forma més sobrepés. Fins a les hores havia practicat diversos esports (squash, golf, frontón, futbol sala, futbol-7, futbol-11,...), Molta quantitat i poca qualitat.
Després de la segona operació de genoll començo a nedar una mica i "trotar" per la carretera de les aigües. Amb l'eufòria decideixo cel·lebrar el meu 40 aniversari d'una manera diferent i m'apunto a la Marató de N. York. Clar, per fer-ho vaig haver d'entrenar una mica i vaig perdre quasi 8 kg.
Després de l'experencia, decideixo fer-ne una cada any i regalar-me un petit viatget amb l'excusa (han caigut ja tres: NY-03, Rotterdamm-05 i Madrid-06) i així compensar una mica a l'Anna per la paciencia amb la meva nova afició que ella atribueix més a una crisi dels 40 que a altre cosa . Cada cop m'acosto més a les 4 hores. Espero que a BCN 2007, on ens tornen la visita els nostres amics madrilenys, per fi caiguin.
Porto dos anys arrossegant-me i gaudin com un nen fent tris (sis o set sprints, un olímpic i un duatló d'alta montanya-Puigmal-). Ara intentaré fer el doble olímpic de Banyoles i aviat hauré de fer-li cas a la veueta que porto a dins que no para de dir-me que algún dia m'hauré de plantejar seriament el tema del ironman abans de que els meus genolls diguin definitivament prou. Ja veurem. De moment em motiva més fer alguna cosa per que la canalla del meu poble conegui les virtuts de l'esport i la inevitable atracció del esport total, el TRIATLO.
Ens llegim.
Descubreixo el tri després de molts anys lluny de l'esport després de trencar-me en tres anys de diferencia els dos lligaments creuats dels dos genolls. Suma de fútbol fora de forma més sobrepés. Fins a les hores havia practicat diversos esports (squash, golf, frontón, futbol sala, futbol-7, futbol-11,...), Molta quantitat i poca qualitat.
Després de la segona operació de genoll començo a nedar una mica i "trotar" per la carretera de les aigües. Amb l'eufòria decideixo cel·lebrar el meu 40 aniversari d'una manera diferent i m'apunto a la Marató de N. York. Clar, per fer-ho vaig haver d'entrenar una mica i vaig perdre quasi 8 kg.
Després de l'experencia, decideixo fer-ne una cada any i regalar-me un petit viatget amb l'excusa (han caigut ja tres: NY-03, Rotterdamm-05 i Madrid-06) i així compensar una mica a l'Anna per la paciencia amb la meva nova afició que ella atribueix més a una crisi dels 40 que a altre cosa . Cada cop m'acosto més a les 4 hores. Espero que a BCN 2007, on ens tornen la visita els nostres amics madrilenys, per fi caiguin.
Porto dos anys arrossegant-me i gaudin com un nen fent tris (sis o set sprints, un olímpic i un duatló d'alta montanya-Puigmal-). Ara intentaré fer el doble olímpic de Banyoles i aviat hauré de fer-li cas a la veueta que porto a dins que no para de dir-me que algún dia m'hauré de plantejar seriament el tema del ironman abans de que els meus genolls diguin definitivament prou. Ja veurem. De moment em motiva més fer alguna cosa per que la canalla del meu poble conegui les virtuts de l'esport i la inevitable atracció del esport total, el TRIATLO.
Ens llegim.
divendres, d’agost 25, 2006
Club Triatlo Cingles de Bertí
Desde fa un parell o tres d'anys, uns quants amics de Sant Feliu de Codines (BCN) i pobles del voltant ens anavem trobant a diferentes curses de btt, mitjes maratons, triatlons, etc.., i vàrem començar a valorar la possibiltat de crear un Club Federat que ens permetés aglutinar esforços tant humans com econòm¡cs.
Avui això es ja una realitat i ja està formalment constituit el CTCB: Club Triatló Cingles de Bertí. Els seus objectius son bàsicament tres:
1. Fomentar el esport del Triatló i de les tres disciplines que el composen.
2. Organitzar esdeveniments esportius en la zona a on radica la seva seu (Sant Feliu de Codines, al Vallés Oriental)
3. Crear una escola esportiva per infants.
Son objectius genèrics i a llarg termini (som poquets i inexperts en aquests mòn), però poc a poc anirem fent cosetes.
Aqui estem, que ho sapigueu als que us pugui interesar.
Seguirem informant.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)