OLÍMPIC DE BANYOLES.
Aquí érem tres el membres presents, el Toni Colomo, el Guillermo Tuñí i el Jordi Español pel que no podíem fallar cap si volíem entrar a la classificació per equips. El dia resulta plujós i fresc: molt agradable a la carrera a peu, però dur i incòmode al divertit circuit en bici. Al final complim els tres, però el Toni perd el xip a l’aigua i queda desqualificat, una llàstima. A meta el primer es el Guillermo que fa, novament, una gran natació i acaba en 2h35’, després el Toni sense xip en 2h39’ i finalment el Jordi, buscant una pujada de moral assegurant acabar una cursa en la que l’any anterior va abandonar, en 2h46’.
ULTRATRAIL DU MONTBLANC
A continuació us deixo la crònica que ens envia la Bàrbara de la seva participació amb l'Àlex en aquesta duríssima prova. Val la pena llegir-la amb atenció i, sobre tot, captar el missatge que transmet de saber gaudir del que fem i potser posar el peu a terra algun cops sense que això suposi cap fracàs.
UNA FELIÇ RETIRADA DE L’ULTRA TRAIL DE MONTBLANC 2008
Abans d’entrar a explicar la meva experiència en aquesta cursa, heu de saber que era una cursa de 166 quilòmetres amb un desnivell positiu de 9.400 metres. La sortida era des de Chamonix (França) passant per Courmayeur (Itàlia) i Champex-Lac (Suïssa) per acabar novament en el mateix punt de sortida. El temps màxim és de 46 hores i, a més a més, hi ha unes barreres horàries durant el trajecte que s’han de complir.
Varem arribar el dijous a mig matí a Chamonix, ens instal·lem a l’hotel i decidim anar a recollir els pitrals. Hi havia una llarga cua, era evident que no estava gaire ben muntat, ens col·loquem els últims i, mentre anem avançant poc a poc, observem tota la gentada que hi ha amb un sol de justícia que és massa. Allà ens trobem amb en Julio, un amic que va fer les 100 milles de l’Himalaia amb nosaltres i que participarà a la cursa curta (és un dir) d’uns 98 quilòmetres, la CCC (Courmayeur-Champex-Chamonix). Recordem vells temps i ens desitgem bona sort.
Després de més d’una hora d’espera ens toca el nostre torn, paguem 10 euros de fiança per la polsera-xip, revisió de material obligatori, entrega del pitral i bosses per als avituallaments de Courmayer i Champex-Lac, entrega de samarreta North Face juntament amb un got de plàstic.
El material obligatori és: dos frontals amb piles de recanvi, mínim un litre d’aigua, pantalons llargs, jaqueta abric, manta tèrmica, vena adhesiva elàstica tipus Tensoplast, barretes energètiques, gorra, xiulet i carnet d’identitat. La motxilla pesa entre 3 i 4 kilos.
Aprofitem per mirar una mica els estands de material tècnic i decidim comprar uns mitjons per evitar sobrecàrrega en els bessons. Tot sigui per al nostre bé!
Un cop passat aquest tràmit, tornem a l’hotel, deixem totes les coses i decidim donar voltes per Chamonix, comentant la jugada amb la resta de participants. Tothom està nerviós però es respira un ambient súper agradable. Ens trobem amb amics i en fem de nous, al cap i a la fi tots estem allà per a un mateix repte, un gran repte, la UTMB!
El divendres gastem les hores com podem, mirant les meravelloses vistes del Montblanc, passejant amb els amics, mirant botigues d’esport. Fem un dinar de germanor, preparem les bosses per als avituallaments i dues hores abans de la sortida les entreguem. Estem histèrics, nerviosos, eufòrics... Queden només 2 hores per començar el gran repte que ens hem imposat. L’hora de sortida és a les 18:30 hores.
Ens falta mitja hora que es fa eterna perquè donin el tret de sortida, la gent ens aconsella que ens posem al davant ja que la carretera s’estreny i som 2.500 participants.
Increïble! No m’ho puc creure; estic a la sortida d’una de les curses de muntanya més reconegudes a nivell europeu.
Als 30 primers quilòmetres has d’anar per feina ja que les barreres horàries són justes; després ja et pots relaxar una miqueta.
Posant la cançó de “Conquest of Paradise” de Vangelis, aixequem els pals, saludem i comencem a córrer. És meravellós: totes les voreres de Chamonix estan inundades de gent que aplaudeix, fan sorolls amb els esquellots, se’m posa la pell de gallina, t’emociones i plores.
Els 8 primers quilòmetres són d’asfalt passant a ser després una pista però són totalment planers, aprofitem i trotem. Anem acompanyats una estona per l’Alvaro (amic de la Transalpine Run ’07). Després ja ens trobem amb la primera pujada, “La Charme” d’uns 1.799 metres. Comencem a caminar, anem tots molts junts, és el principi de la cursa i anem xerrant amb la gent, hi ha participants de més de 40 països. Veus gent per totes bandes que no para d’animar-te, això és el que et fa seguir endavant.
Arribem al control amb una cua, no funciona un dels aparells del xip i només disposen de l’altre. Ens aturem uns minuts tot esperant passar el control i aprofitem per col·locar-nos el frontal. Ja s’ha fet de nit.
Ara ens toca la primera baixadeta, això ho porto fatal, he de reconèixer que tinc por, intento fer-ho el millor possible, l’Àlex riu i se’n fot de mi.
Entrem a Saint-Gervais, ja portem mitja marató, és súper guay, hi ha una animació enorme. És un dels avituallaments més grans i hi ha de tot: pa amb formatge, sopes, aigua, begudes isotòniques, barretes energètiques, fruits secs, taronges, etc. Agafem provisions i sortim caminant mentre anem xocant les mans amb els nens, es posen súper contents. Veiem al Xavi Marina, es retira perquè no es troba bé. Ens animen la Rosario, la Neus i ell mateix. Mengem el que hem agafat per tal d’agafar forces, ara toca uns 15 quilòmetres que van pujant però molt poc a poc, ens trobem bé. És de nit, no fa fred però de tant en tant ve un airet, decideixo posar-me el packlite. Abans de pujar el segon coll, ens prenem un gel, el coll és el “Refuge Croix du Bonhomme”, d’uns 2.500 metres. Un cop ens trobem al cim, miro endarrere i és una passada! Veus mils de llumetes que són els frontals dels altres participants que fan una cua interminable, és emocionant, espectacular. És difícil de descriure, s’ha de viure un moment així. No tinc paraules. No tenim cap problema en passar la barrera horària, anem sobrats. Ja portem unes 8 hores de curses però això continua. Ens trobem en el km 44 i hem de començar a baixar, jo al meu ritme i l’Àlex esperant-me, quina paciència! Després venen uns 5 quilòmetres que anem fent, trotem quan podem i sinó caminem. Arribem a “Les Chapieux”, km 50 a les 3:38 de la nit, passem control i seguim fins a “la Ville des Glaciers” per tal d’iniciar l’ascensió al “Col de la Seigne” de 2.516 metres. Un cop arribes al cim, et trobes en el km 60. Ja són les 6:26 del matí, guardem el frontal i gaudim de la sortida del sol. La veritat és que les pujades són molt dures, són eternes i, a més a més, a mida que vas agafant alçada et costa respirar, cada pas et deixa sense alè. Jo intento no mirar cap a dalt, sempre miro cap a baix perquè és més alentidor. Veus gent als laterals vomitant, marejats. A l’Àlex li entren ganes de vomitar però finalment se li passa el mal rotllo. Tenim com a norma que abans de cada pujada ens prenem un gel i a més a més un “power bomb”, a mi en funciona bastant bé. De totes maneres, he de dir que tens la panxa feta una merda ja que entre gels, barretes, pa i formatge, al final tens la llengua que sembla una sabata! Baixem uns 550 metres en 5 km i estem a “Lac Combal” a les 7:27. Allà ens trobem amb el Jaume Terés (company de les 100 milles de l’Himalaia), va canviar la seva estratègia de cursa ja que no s’estava trobant a gust. Ens donem ànims i sortim corrents ja que hi ha una pista i s’ha d’aprofitar per trotar. Abans de començar novament una pujada, la “Arete Mont-Favre”, el Jaume ens avança i aprofitem per xerrar una mica però de seguida s’imposa el silenci, només s’escolta les respiracions de tots nosaltres, el Jaume va tirant i el perdem de vista. En aquell moment em ve al cap els consells de la meva amiga Marta Oliveró (ella es va retirar la primera vegada i va plorar molt però a la segona ho va aconseguir). Ja al cim al km 69 de l’inici de la cursa respirem profundament, estem cansats ha estat molt forta la pujada, són les 8:47 hores. Després d’una llargada pujada, ve una llarga baixada, què guay! Comencem a baixar, jo fent els meus saltironets de rigor. El que sí tinc clar és que si vull fer més curses de muntanya he de millorar les baixades i molt. És quan la gent aprofita per avançar però en el meu cas vaig cap enrere. Tenim 9 km de baixada per arribar a Courmayeur (Itàlia). Abans arribem a “Col Chécrouit”, km 73 (arribem a les 9:43), on trobem a una noia fent dansa, me la miro de lluny, aprofito per anar al lavabo i rentar-me la cara i les mans, així em refresco una mica. No mengem res pensant que quan arribem a Courmayeur ja menjarem un bon plat del que sigui. Fot una calda que és massa i encara anem amb la roba llarga, és asfixiant, tinc ganes d’arribar a Courmayeur, m’angoixa la roba, necessito un canvi ja! Del km 78 al 73 ho passo fatal, tinc molta calor, vaig molt lenta perquè és baixada, tinc ganes d’arribar, estic neguitosa, tinc gana i tot em molesta. Aquests 5 km es fan infernals. Baixada per pista d’esquí i als darrers quilòmetres amb unes escales enormes, no sabia com punyetes baixar-les, les meves cametes no m’arribaven.
Finalment, arribem a Courmayeur (Itàlia), recollim la bossa i entrem en un poliesportiu enorme, ens fem una neteja personal de tot el cos amb tovalloletes i ens canviem la roba per posar-nos roba curta. Ja em sento millor! Increïble, no m’han sortit butllofes als peus! Estic una mica cansada però no físicament, tinc una mica d’angoixa però tot és mental.
Mirem entre la gent si veiem algú conegut per tal de fer-la petar però no trobem ningú. Hem arribat a Itàlia quasi tres hores abans de passar la barrera horària, són les 10:40 del matí, estem a la meitat i ja hem passat la primera nit. Portem exactament 16 hores, 8 minuts i 26 segons de cursa.
M’assec en una taula i l’Àlex va a buscar menjar calent, jo aprofito i trec la gràfica per veure el que hem fet i el que encara ens falta per fer. Hem desespero, sóc dèbil, molt dèbil. Arriba l’Àlex amb un bon plat de macarrons, menjo ràpidament i li dic “he arribat fins aquí perfecte, res en fa mal, però el coco hem diu que ja està bé, marxem cap a l’hotel”. L’Àlex em mira amb una cara d’al·lucinat i em contesta que aprofiti per descansar una mica i continuem. El meu coco em repeteix una vegada i una altra que he arribat fins aquí i que aquí em quedo, he gaudit i m’ho he passat pipa fins aquí, no vull començar a patir. Encara ens queda fer la segona meitat de la cursa i això suposa passar la segona nit i pujar 4 o 5 colls d’entre 1.989 i 2.537 metres. Ho tinc claríssim, no vull continuar, l’hi dic a l’Àlex que abans d’abandonar donem una altra volta per trobar algú per veure si ell continua però no trobem ningú, decideix retirar-se amb mi. Sortim per la porta i ens retallen el pitral, hem abandonat. Agafem un autocar per tornar cap a Chamonix i ens trobem amb la Rosario que em dóna molts ànims pel que havia fet, m’assec al costat d’una noia alemanya que havia fet la Transalpine Run ’07 i que també ha abandonat i després m’assabento que la guanyadora en categoria femenina de la Transalpine Run ’07 també s’ha retirat. Com va dir el Paco Robles (finisher de 3 edicions de la UTMB), tu t’has retirat però com tu hi ha 1.500 més que també ho han fet. Un cop a Chamonix, decidim anar a rebre al Kilian Jornet, guanyador d’aquesta edició amb un temps espectacular 20 hores i 56 minuts, tenint en compte que el varen penalitzar i va tenir 5 revisions de control de material. Xapó! Esperem que arribin tots els nostres companys que encara estan en cursa per rebre’ls i felicitar-los en el seu èxit aconseguit.
Voldria agrair públicament a l’Àlex la seva amabilitat i paciència al llarg de la cursa, en tot moment es preocupava per mi i m’anava recordant quan em tocava prendrem els gels i en els avituallaments arribava uns segons abans i m’agafava el menjar per tal que no perdés temps entre la multitud. Mil gràcies, Àlex, per acompanyar-me al llarg de la cursa i prendre la decisió d’abandonar amb mi.
Ara ja han passat quasi 10 dies de la cursa i he de confessar que quan vaig acabar vaig dir que mai a la meva vida tornaria i ara ja m’ho estic rumiant, com diu l’Àlex cada any la fan. He tret moltes conclusions d’aquesta feliç retirada però la més important és que no només s’ha d’estar preparat físicament sinó psíquicament, jo vaig tenir el que podríem dir una “pájara mental”.
SANT VICENÇ DE CASTELLET:
Debut finalment del Pep Mesas amb el club al ja clàssic, i dur, triatló en piscina d'aquesta població del Bages. Llàstima del problema mecànic que va tenir a la bici per que el Pep ha pencat fort aquest any i ho anava a demostrar.
Encara et queda l’olímpic de Barcelona per fer-ho!
EMPURIABRAVA:
MARNATHON:
El Jordi Vilardaga no deixa de meravellar-nos amb les seves prestacions en reptes de tot tipus. Dissabte passat va competir, i finalitzar amb nota, en la primera edició de la Marnathon, travessa de 6km des de el Cap de Creus fins Cadaqués, que segur que cuatllarà amb el temps, i que va estar lleugerament “condimentada” amb unes gotes de tramuntana per fer-ho més dur.
Felicitats a tots !!
2 comentaris:
Felicitar a tots, i especialment als del UTMB per la valentia de decidir abandonar, una decisió molt complicada, per l'esforç que hi ha darrera de la decisió d'estar a la línia de sortida d'un repte d'aquestes característiques.
Bones cròniques, i especialment la del UTMB amb les seves reflexions, que son molt bones en un moment en que semblà que la tendencia cap a la "vigorèxia" esta portant o, potser millor dit, ens esta portant, a molts, a afrontar reptes més durs, més llargs que l'any anterior, i a la majoria, sense abandonar les obligacions familiars i laborals, de per si, ja molt exigents... i això a la llarga ens pot fer pagar un peatge molt alt, o no... (vaja rotllo que he clavat)
No es fàcil abandonar, no...
Un cop fet et poden assaltar mil dubtes, però cal "apetxugar" amb les decisions i aprendre. De fet, tots passem per la vida com a aprenents...
M'encanta pertanyer a un club on la qualitat esportiva dels seus membres (i membras, com deia la ministra) casi arriba a l'alçada de la seva qualitat humana.
Per cert, Presi, "cutxipanda de germanor, ja!!" :-)
Publica un comentari a l'entrada