TEMPORADA 2009

Com ja sabeu, a la federació catalana de triatló les temporades van de 1 de novembre a 31 d’octubre per tal de dividir-les una mica per que cada especialitat tingui el seu protagonisme en cada període de l’any. Així, des de novembre fins gener es disputen els duatlons-cross, de gener a abril els de carretera i a partir de maig fins octubre, quan lògicament el temps acompanya, els triatlons.
Cadascú té el seu moment i ara és el especialistes en la BTT. Avui mateix el Josep Mª Rodríguez ja ha debutat en la primera prova, el Duatló de Vallfogona, dins del nou Circuit Massi, on novament ha fet un gran resultat: el 33 de 165 corredors.
I la setmana vinent es disputa el Campionat Nacional de Catalunya Absolut a Viladecavalls sota la ja experta organització, entre altres, del nostre amic Carles Gamisans que ha vist premiada la bona feina dels darrers anys amb l’adjudicació de l’organització d’aquest important competició.
Altres, als que no els hi agrada tant la bici de rodes gruixudes, s’estan centrant en la cursa a peu: mitges maratons (de muntanya o de carretera), 10k, maratons, etc. per anar posant a punt la maquinaria.
Fa quinze dies, a Sant Llorenç Savall, es van celebrar la marató i mitja marató de muntanya, també campionat de Catalunya, en un entorn espectacular i amb uns circuits de gran duresa. Allí érem el mateix Josep Maria, el Kel Bugunyà (que està realitzant una tornada gradual però segura a les competicions), el Pep Mesas, el Guillermo Tuñí i el Jordi Español (aquests tres en el seu camí a la Marató de San Sebastián) que varem arribar a meta per aquest ordre. Com a mostra de la duresa dir que els anomenats, amb marques a un mitja de carretera entre 1h20 i 1h40, varen fer en aquesta ocasió entre 2h15 i 2h52!! Per cert, els que vulgueu començar a disputar alguna competició, només cal que us poseu en contacte amb el presi per tal d’anar renovant les llicencies corresponents.

CRÒNICA DE LA VICTÒRIA DE LA BÀRBARA A LA MARATÓ DE MUNTANYA DE COLLSEROLA

MARATÓ DE COLLSEROLA

El diumenge va sonar el despertador a les 6.30 hores. Estic súper constipada, m’he passat tota la nit tossint i despertant-me a cada moment. No hi ha excuses: estic inscrita a la Marató de Collserola, que comença a les 8 del matí.
Esmorzo una mica, a aquelles hores no tinc gaire gana. Bec un té i menjo una torrada amb formatge. Em vesteixo amb la roba de córrer i em calço les bambes, agafo gels i apa som-hi cap al Velòdrom d’Horta!
Arribo a les 7.20 hores, he quedat amb el Jaume, un amic meu de les 100 milles de l’Himalaia que em va fer totes les gestions de la inscripció i recollida de dorsal. Ens trobem i ens dirigim a la sortida; encara és fosc i fot un fred que pela! Ens diem: “això a la primera pujada se’ns passarà de cop”.
Ell coneix perfectament tot el trajecte excepte un tros que van canviar aquest any per tal d’evitar passar pel mig d’unes urbanitzacions. Ell ha fet aquesta marató un parell de vegades i, a més a més, ha fet tot el recorregut entrenant un munt de vegades.
Fem els 15 primers kilòmetres plegats, però el Jaume em diu: “tira, que jo vaig ofegat”. Ens desitgem sort i cadascú continua la cursa al seu ritme.
Fa molt bon dia, súper clar, poca humitat i sense calor. En definitiva, fa un dia de cine!.
En els avituallaments vaig coincidint amb una altre noia, l’Assumpció. Ens avisen que som les primeres dones i ens donen ànims per seguir endavant. Correm una estona juntes i anem xerrant; ella ha fet aquesta marató 2 o 3 cops i jo li comento que és la meva primera vegada.
En un dels avituallaments coincidim amb una altre noia, la Marta, que va amb el Manel. No sé perquè aquest cop surto de l’avituallament amb ells i l’Assumpció es queda enrere. Correm formant grup la Marta, el Manel i jo. Anem tirant, xerrant de les nostres vides, curses, etc., arribant a coincidir en amics i amigues comuns. Gaudim de la cursa, del dia i no ens adonem gens del crono. El temps i els kilòmetres ens passant volant.
De cop i volta, la Marta comença a tenir molèsties en un genoll i ens diu que anem fent. El Manel i jo anem tirant i de tant en tant li fem un crit a la Marta: “com vas?”. Ella contesta: “vaig fent”. En una de les vegades ens adonem que s’ha distanciat i la perdem de vista.
A partir d’ara quan nosaltres sortim dels avituallaments, arriba l’Assumpció, que pel camí s’ha trobat amb la Marta i han corregut una estona plegades, però la Marta continua amb les seves molèsties.
Tan sols ens queden 10 kilòmetres. Em trobo perfecte i corro molt còmodament, no tinc cap tipus de molèstia. Accelero una mica més i el Manel ho nota i m’avisa. Ell no sap si podrà seguir-me; va més a poc a poc, està cansat. Va darrera meu i el vaig animant perquè no baixi més el ritme. A més a més, ara fa molt sol i “apreta” la calor. Pel camí coincideixo amb gent que està fent la mitja marató, ja que l’últim tros és el mateix per a tots.
A mida que m’acosto a l’arribada la gent em comença a felicitar per ser la primera dona! El Manel començar a cridar: “aviseu: arriba la primera dona!”. Quan arribo a la meta faig un crit d’alegria!
La gent s’acosta per felicitar-me, s’acosta la primera classificada de la mitja i ens felicitem mútuament i em diu: “quina enveja, estàs súper fresca”. Em criden per megafonia i m’entreguen el trofeu.
El Manel va entrar just darrera meu, l’Assumpció va aconseguir el segon lloc i la Marta va ser tercera.
Ens veiem ben aviat!

PODIUMS A DOJO

Hem viscut els darrers dos caps de setmana dues jornades d’èxits esportius de primeríssim nivell que han posat en evidència la qualitat esportiva dels nostres consocis.

Per una banda, al Campionat Nacional de Catalunya per categories d’aquatló disputat a Badalona, s’han assolit dos subcampionats a la de 45-50 per la Eulàlia i l’Enric Hernández, aquest a menys d’un minut del campió. Recordem que l’Enric passa l’any vinent a la categoria de Vet2 (a partir de 50 anys), i que amb l’estat de forma que manté segur que es farà un tip de guanyar títols.

D’altra banda, a la Marató de muntanya de Collserola, victòria absoluta de la Bàrbara amb un fantàstic temps de 5h1m tot i el refredat que portava.

MOLTES FELICITATS A TOTS TRES !! i gracies per anar afegint grans fites a la creixent història del club.

I al Triatló de Barcelona, dins d’un dia de gran festa pel nostre esport, amb més de 2.300 participants (entre ells el ex-campió del mon Ivan Raña) en les diferents distàncies olímpica, sprint, supersprint i relleus, i amb alguns defectes organitzatius per part de l’empresa IMG que debutava a España amb aquest tipus de proves, nombrosa participació del Club a la distància olímpica.

El Guillermo Tuñí, amb un temps de 2h31’ va ser al final el millor del grup, seguit per l’Enric Hernández amb 2h35, el Jordi Español amb 2h42, l’Enric Balagué amb 2h44 i el Pep Mesas amb 2h46.

Creixent participació i nova puntuació per equips, en aquest cas per primer cop en un olímpic.

Nota: foto trobada casualment a la xarxa que em feia gracia posar encara que no vingui a "cuento", no es cap indirecta a l'estil atlétic de cap membre del club.

GENS

No sé si és que ho porten a la sang o que els hi agrada imitar les coses que fan els seus pares, però el que està clar és que de tant en tant ens donen unes agradables alegries i, a més, visiten pòdiums cosa que alguns ja no recordem haver fet...

La Laia Clarasó segona al Marnathon-Kids categoria dofins, i l’Àlex Espanyol, tercer a la cursa de festa Major de Sant Feliu de Codines. Que continuï!!

BANYOLES, MONT BLANC, SANT VICENÇ , EMPURIES i MARNATHON

Intensa i dispersa (geogràficament) activitat dels nostres membres les darreres setmanes:

OLÍMPIC DE BANYOLES.

Aquí érem tres el membres presents, el Toni Colomo, el Guillermo Tuñí i el Jordi Español pel que no podíem fallar cap si volíem entrar a la classificació per equips. El dia resulta plujós i fresc: molt agradable a la carrera a peu, però dur i incòmode al divertit circuit en bici. Al final complim els tres, però el Toni perd el xip a l’aigua i queda desqualificat, una llàstima. A meta el primer es el Guillermo que fa, novament, una gran natació i acaba en 2h35’, després el Toni sense xip en 2h39’ i finalment el Jordi, buscant una pujada de moral assegurant acabar una cursa en la que l’any anterior va abandonar, en 2h46’.

ULTRATRAIL DU MONTBLANC

A continuació us deixo la crònica que ens envia la Bàrbara de la seva participació amb l'Àlex en aquesta duríssima prova. Val la pena llegir-la amb atenció i, sobre tot, captar el missatge que transmet de saber gaudir del que fem i potser posar el peu a terra algun cops sense que això suposi cap fracàs.

UNA FELIÇ RETIRADA DE L’ULTRA TRAIL DE MONTBLANC 2008


Abans d’entrar a explicar la meva experiència en aquesta cursa, heu de saber que era una cursa de 166 quilòmetres amb un desnivell positiu de 9.400 metres. La sortida era des de Chamonix (França) passant per Courmayeur (Itàlia) i Champex-Lac (Suïssa) per acabar novament en el mateix punt de sortida. El temps màxim és de 46 hores i, a més a més, hi ha unes barreres horàries durant el trajecte que s’han de complir.
Varem arribar el dijous a mig matí a Chamonix, ens instal·lem a l’hotel i decidim anar a recollir els pitrals. Hi havia una llarga cua, era evident que no estava gaire ben muntat, ens col·loquem els últims i, mentre anem avançant poc a poc, observem tota la gentada que hi ha amb un sol de justícia que és massa. Allà ens trobem amb en Julio, un amic que va fer les 100 milles de l’Himalaia amb nosaltres i que participarà a la cursa curta (és un dir) d’uns 98 quilòmetres, la CCC (Courmayeur-Champex-Chamonix). Recordem vells temps i ens desitgem bona sort.
Després de més d’una hora d’espera ens toca el nostre torn, paguem 10 euros de fiança per la polsera-xip, revisió de material obligatori, entrega del pitral i bosses per als avituallaments de Courmayer i Champex-Lac, entrega de samarreta North Face juntament amb un got de plàstic.
El material obligatori és: dos frontals amb piles de recanvi, mínim un litre d’aigua, pantalons llargs, jaqueta abric, manta tèrmica, vena adhesiva elàstica tipus Tensoplast, barretes energètiques, gorra, xiulet i carnet d’identitat. La motxilla pesa entre 3 i 4 kilos.
Aprofitem per mirar una mica els estands de material tècnic i decidim comprar uns mitjons per evitar sobrecàrrega en els bessons. Tot sigui per al nostre bé!
Un cop passat aquest tràmit, tornem a l’hotel, deixem totes les coses i decidim donar voltes per Chamonix, comentant la jugada amb la resta de participants. Tothom està nerviós però es respira un ambient súper agradable. Ens trobem amb amics i en fem de nous, al cap i a la fi tots estem allà per a un mateix repte, un gran repte, la UTMB!
El divendres gastem les hores com podem, mirant les meravelloses vistes del Montblanc, passejant amb els amics, mirant botigues d’esport. Fem un dinar de germanor, preparem les bosses per als avituallaments i dues hores abans de la sortida les entreguem. Estem histèrics, nerviosos, eufòrics... Queden només 2 hores per començar el gran repte que ens hem imposat. L’hora de sortida és a les 18:30 hores.
Ens falta mitja hora que es fa eterna perquè donin el tret de sortida, la gent ens aconsella que ens posem al davant ja que la carretera s’estreny i som 2.500 participants.
Increïble! No m’ho puc creure; estic a la sortida d’una de les curses de muntanya més reconegudes a nivell europeu.
Als 30 primers quilòmetres has d’anar per feina ja que les barreres horàries són justes; després ja et pots relaxar una miqueta.
Posant la cançó de “Conquest of Paradise” de Vangelis, aixequem els pals, saludem i comencem a córrer. És meravellós: totes les voreres de Chamonix estan inundades de gent que aplaudeix, fan sorolls amb els esquellots, se’m posa la pell de gallina, t’emociones i plores.
Els 8 primers quilòmetres són d’asfalt passant a ser després una pista però són totalment planers, aprofitem i trotem. Anem acompanyats una estona per l’Alvaro (amic de la Transalpine Run ’07). Després ja ens trobem amb la primera pujada, “La Charme” d’uns 1.799 metres. Comencem a caminar, anem tots molts junts, és el principi de la cursa i anem xerrant amb la gent, hi ha participants de més de 40 països. Veus gent per totes bandes que no para d’animar-te, això és el que et fa seguir endavant.
Arribem al control amb una cua, no funciona un dels aparells del xip i només disposen de l’altre. Ens aturem uns minuts tot esperant passar el control i aprofitem per col·locar-nos el frontal. Ja s’ha fet de nit.
Ara ens toca la primera baixadeta, això ho porto fatal, he de reconèixer que tinc por, intento fer-ho el millor possible, l’Àlex riu i se’n fot de mi.
Entrem a Saint-Gervais, ja portem mitja marató, és súper guay, hi ha una animació enorme. És un dels avituallaments més grans i hi ha de tot: pa amb formatge, sopes, aigua, begudes isotòniques, barretes energètiques, fruits secs, taronges, etc. Agafem provisions i sortim caminant mentre anem xocant les mans amb els nens, es posen súper contents. Veiem al Xavi Marina, es retira perquè no es troba bé. Ens animen la Rosario, la Neus i ell mateix. Mengem el que hem agafat per tal d’agafar forces, ara toca uns 15 quilòmetres que van pujant però molt poc a poc, ens trobem bé. És de nit, no fa fred però de tant en tant ve un airet, decideixo posar-me el packlite. Abans de pujar el segon coll, ens prenem un gel, el coll és el “Refuge Croix du Bonhomme”, d’uns 2.500 metres. Un cop ens trobem al cim, miro endarrere i és una passada! Veus mils de llumetes que són els frontals dels altres participants que fan una cua interminable, és emocionant, espectacular. És difícil de descriure, s’ha de viure un moment així. No tinc paraules. No tenim cap problema en passar la barrera horària, anem sobrats. Ja portem unes 8 hores de curses però això continua. Ens trobem en el km 44 i hem de començar a baixar, jo al meu ritme i l’Àlex esperant-me, quina paciència! Després venen uns 5 quilòmetres que anem fent, trotem quan podem i sinó caminem. Arribem a “Les Chapieux”, km 50 a les 3:38 de la nit, passem control i seguim fins a “la Ville des Glaciers” per tal d’iniciar l’ascensió al “Col de la Seigne” de 2.516 metres. Un cop arribes al cim, et trobes en el km 60. Ja són les 6:26 del matí, guardem el frontal i gaudim de la sortida del sol. La veritat és que les pujades són molt dures, són eternes i, a més a més, a mida que vas agafant alçada et costa respirar, cada pas et deixa sense alè. Jo intento no mirar cap a dalt, sempre miro cap a baix perquè és més alentidor. Veus gent als laterals vomitant, marejats. A l’Àlex li entren ganes de vomitar però finalment se li passa el mal rotllo. Tenim com a norma que abans de cada pujada ens prenem un gel i a més a més un “power bomb”, a mi en funciona bastant bé. De totes maneres, he de dir que tens la panxa feta una merda ja que entre gels, barretes, pa i formatge, al final tens la llengua que sembla una sabata! Baixem uns 550 metres en 5 km i estem a “Lac Combal” a les 7:27. Allà ens trobem amb el Jaume Terés (company de les 100 milles de l’Himalaia), va canviar la seva estratègia de cursa ja que no s’estava trobant a gust. Ens donem ànims i sortim corrents ja que hi ha una pista i s’ha d’aprofitar per trotar. Abans de començar novament una pujada, la “Arete Mont-Favre”, el Jaume ens avança i aprofitem per xerrar una mica però de seguida s’imposa el silenci, només s’escolta les respiracions de tots nosaltres, el Jaume va tirant i el perdem de vista. En aquell moment em ve al cap els consells de la meva amiga Marta Oliveró (ella es va retirar la primera vegada i va plorar molt però a la segona ho va aconseguir). Ja al cim al km 69 de l’inici de la cursa respirem profundament, estem cansats ha estat molt forta la pujada, són les 8:47 hores. Després d’una llargada pujada, ve una llarga baixada, què guay! Comencem a baixar, jo fent els meus saltironets de rigor. El que sí tinc clar és que si vull fer més curses de muntanya he de millorar les baixades i molt. És quan la gent aprofita per avançar però en el meu cas vaig cap enrere. Tenim 9 km de baixada per arribar a Courmayeur (Itàlia). Abans arribem a “Col Chécrouit”, km 73 (arribem a les 9:43), on trobem a una noia fent dansa, me la miro de lluny, aprofito per anar al lavabo i rentar-me la cara i les mans, així em refresco una mica. No mengem res pensant que quan arribem a Courmayeur ja menjarem un bon plat del que sigui. Fot una calda que és massa i encara anem amb la roba llarga, és asfixiant, tinc ganes d’arribar a Courmayeur, m’angoixa la roba, necessito un canvi ja! Del km 78 al 73 ho passo fatal, tinc molta calor, vaig molt lenta perquè és baixada, tinc ganes d’arribar, estic neguitosa, tinc gana i tot em molesta. Aquests 5 km es fan infernals. Baixada per pista d’esquí i als darrers quilòmetres amb unes escales enormes, no sabia com punyetes baixar-les, les meves cametes no m’arribaven.
Finalment, arribem a Courmayeur (Itàlia), recollim la bossa i entrem en un poliesportiu enorme, ens fem una neteja personal de tot el cos amb tovalloletes i ens canviem la roba per posar-nos roba curta. Ja em sento millor! Increïble, no m’han sortit butllofes als peus! Estic una mica cansada però no físicament, tinc una mica d’angoixa però tot és mental.
Mirem entre la gent si veiem algú conegut per tal de fer-la petar però no trobem ningú. Hem arribat a Itàlia quasi tres hores abans de passar la barrera horària, són les 10:40 del matí, estem a la meitat i ja hem passat la primera nit. Portem exactament 16 hores, 8 minuts i 26 segons de cursa.
M’assec en una taula i l’Àlex va a buscar menjar calent, jo aprofito i trec la gràfica per veure el que hem fet i el que encara ens falta per fer. Hem desespero, sóc dèbil, molt dèbil. Arriba l’Àlex amb un bon plat de macarrons, menjo ràpidament i li dic “he arribat fins aquí perfecte, res en fa mal, però el coco hem diu que ja està bé, marxem cap a l’hotel”. L’Àlex em mira amb una cara d’al·lucinat i em contesta que aprofiti per descansar una mica i continuem. El meu coco em repeteix una vegada i una altra que he arribat fins aquí i que aquí em quedo, he gaudit i m’ho he passat pipa fins aquí, no vull començar a patir. Encara ens queda fer la segona meitat de la cursa i això suposa passar la segona nit i pujar 4 o 5 colls d’entre 1.989 i 2.537 metres. Ho tinc claríssim, no vull continuar, l’hi dic a l’Àlex que abans d’abandonar donem una altra volta per trobar algú per veure si ell continua però no trobem ningú, decideix retirar-se amb mi. Sortim per la porta i ens retallen el pitral, hem abandonat. Agafem un autocar per tornar cap a Chamonix i ens trobem amb la Rosario que em dóna molts ànims pel que havia fet, m’assec al costat d’una noia alemanya que havia fet la Transalpine Run ’07 i que també ha abandonat i després m’assabento que la guanyadora en categoria femenina de la Transalpine Run ’07 també s’ha retirat. Com va dir el Paco Robles (finisher de 3 edicions de la UTMB), tu t’has retirat però com tu hi ha 1.500 més que també ho han fet. Un cop a Chamonix, decidim anar a rebre al Kilian Jornet, guanyador d’aquesta edició amb un temps espectacular 20 hores i 56 minuts, tenint en compte que el varen penalitzar i va tenir 5 revisions de control de material. Xapó! Esperem que arribin tots els nostres companys que encara estan en cursa per rebre’ls i felicitar-los en el seu èxit aconseguit.
Voldria agrair públicament a l’Àlex la seva amabilitat i paciència al llarg de la cursa, en tot moment es preocupava per mi i m’anava recordant quan em tocava prendrem els gels i en els avituallaments arribava uns segons abans i m’agafava el menjar per tal que no perdés temps entre la multitud. Mil gràcies, Àlex, per acompanyar-me al llarg de la cursa i prendre la decisió d’abandonar amb mi.
Ara ja han passat quasi 10 dies de la cursa i he de confessar que quan vaig acabar vaig dir que mai a la meva vida tornaria i ara ja m’ho estic rumiant, com diu l’Àlex cada any la fan. He tret moltes conclusions d’aquesta feliç retirada però la més important és que no només s’ha d’estar preparat físicament sinó psíquicament, jo vaig tenir el que podríem dir una “pájara mental”.

SANT VICENÇ DE CASTELLET:

Debut finalment del Pep Mesas amb el club al ja clàssic, i dur, triatló en piscina d'aquesta població del Bages. Llàstima del problema mecànic que va tenir a la bici per que el Pep ha pencat fort aquest any i ho anava a demostrar.

Encara et queda l’olímpic de Barcelona per fer-ho!

EMPURIABRAVA:

Espectacular rendiment del Josep Maria Rodriguez al triatló sprint en BTT. Trenta-unè de la classificació general i 30km/h de mitja a la btt!!!

El que us dic, aquest home comença a fer por!!

MARNATHON:

El Jordi Vilardaga no deixa de meravellar-nos amb les seves prestacions en reptes de tot tipus. Dissabte passat va competir, i finalitzar amb nota, en la primera edició de la Marnathon, travessa de 6km des de el Cap de Creus fins Cadaqués, que segur que cuatllarà amb el temps, i que va estar lleugerament “condimentada” amb unes gotes de tramuntana per fer-ho més dur.

Felicitats a tots !!

SPRINT DE BARCELONA I POPULAR DE MALGRAT

Teníem pendent de ressenyar dues fites recents de gran rellevància pel Club.

La primera, de tipus quasi històrica, es va produir al triatló sprint de Barcelona i va ser per partida doble:

Per primer cop una dona va puntuar oficialment en un triatló del circuit català: l'Eulalia Lores fent un remarcable desé lloc a la categoria de Veteranes, GRACIES EULALIA i FELICITATS!!

I també per primer cop a la recent història del nostre modest club, una prometedora representació formada per l'Enric Balagué, l'Andreu Bartuí i l'Enric Hernández va assolir puntuar per equips tot i els problemes físics de dos dels anomenats. MOLTES GRACIES també a vosaltres companys, penseu que un dia d'aquí a 25 o 50 anys aquesta fita serà convenientment recordada i celebrada...

Ara a seguir sumant punts per anar escalant posicions.

La segona es va produir a Malgrat, on un especialista en BTT com el Josep Maria Rodriguez va disputar el primer triatló de la seva vida. En format "muntanya", amb una secció de bici força dura, el Josep Mª va posar peu a terra a la 8ª posició de la general (foto), i va finalitzar la cursa 10é de la seva categoria i 20é de la general. A la que afini una mica en el tercer segment, potser ara el menys fort, aquest home farà mal... Felicitats també per tu!!!

La propera cita, si no hi novetats, serà al clàssic Olímpic de Banyoles el sis de setembre on s'espera nodrida assistència del Club.

A entrenar i BONES VACANCES A TOTS!!!

4 DE 4

“Pleno” total diumenge a les dues cites Europees:

A Roth, amb pluja i fred, dos ja veterans de la distància dels 226 km, el Jordi Vilardaga (sis “finishers” de sis intents) i el Toni Arco confirmen la seva ja coneguda solvència esportiva i es fiquen al sac una nova cursa amb unes marques de 12h23’ i 11h35’ respectivament, mentre el Toni Colomo, debutant en la prova, va finalitzar un llarg i ben dissenyat període d’entrenament amb una convincent marca de 12h10’.

A les imatges, l’alegria del Toni A. al finalitzar:

l'enorme satisfacció del "novato" compartida amb qui ho ha sofert tot l'hivern:


i la seguretat del que mai falla:

I a Klagenfurt, Austria, en una cursa bastant ràpida, l’ IronAlex Clarasó, després de haver hagut de parar el ritme d’entrenaments amb uns volums més propis d’un professional per risc de sobreentrenament (s’ha de tenir una capacitat de disciplina, exigència i constància molt alta per mantenir molts i molts dies d’entrenament d’alts volums i ritmes, no val només amb dir “si jo tingués més temps...”), va fer una més que correcte marca de 10h25’.



MOLTES FELICITATS A TOTS, NOIS, ORGULL D'EQUIP!!!

NURIA-QUERALBS, ROTH I KLAGENFURT

Aquest cap de setmana passat, nova demostració de tenacitat de la Barbara a la travessa Núria-Queralt.

94 km duríssims per muntanya en un temps de 18 hores i 59 minuts assolint una gran classificació: 198 de 593 inscrits, i 11ª dona. Crec que se li poden aplicar unes paraules extretes del blog del Fernando Gª Aja, enorme triatleta de 42 anys:

"Piensa en grande y tus hechos crecerán.

Piensa en pequeño y quedarás atrás.

Piensa que puedes y podrás.”

Felicitats Barbara!!

I aquest proper cap de setmana IronMan a dojo:

El Jordi Vilardaga, el Toni Colomo i el Toni Arco arriben per fi a la seva fita principal de la temporada, el Quelle Challenge de ROTH, mentre que l’Alex Clarasó se’n va a Klagenfurt.

Tots ells arriben perfectament preparats (fins i tot l’Alex un pel passat de forma) i no cal desitjar-los sort. En tot cas que gaudeixin d’un gran dia i com s’acostuma ja a dir, si no fan una gran marca, ja no cal que tornin!!!

Força companys!!

FINS SEMPRE TONI

Malauradament el Toni no ha pogut superar la crisi cardiorespiratoria i ha mort aquesta matinada al Hospital.

Que descansi en pau, i que la seva família, amics i companys sàpiguen que ens tenen pel que faci falta. Una forta abraçada a tots ells.

SEGUEIX PEDALANT TONI!!

Desde aquí volem afegir-nos als ànims que tota la familia triatlética està donant als familiars, amics i companys del Toni Garcia, membre de C. T. Granollers, que es troba al Hospital Josep Trueta de Girona en coma "induït" des de el passat diumenge en que va patir un desmai tot just completar el triatló B de Banyoles.

El Toni, experimentat ciclista i corredor que havia fitxat aquest any pel Granollers, va caure desplomat al terra poc després de creuar la linea d'arribada amb poc més de cinc hores aquest diumenge en un dia força calorós.

Serveixi això per recordar-nos a tots la importància de mantenir una vigilància periódica de la nostra salut, algun cop sotmesa a extremes condicions, especialment centrada en l'aparell cardiovascular.

MOLTA SORT TONI!!

UPDATING

Si, potser ja era hora que actualitzéssim el blog.

Han passat moltes coses i molt importants aquestes darreres setmanes. Miraré de resumir-les intentant no treure'ls-hi el pes que tenen:

1. Fitxatge: Després de rumiar-s'ho molt i d'estar negociant els "serrells" fins a altes hores de la matinada (total per un parell de milions d'euros amunt o avall) el Pep "Orcoman" Mesas ha acabat acceptant la nostra oferta, i ja és nou membre del nostre club.

Ara seriosament, el Pep és llicenciat per l'INEF i tot un pou de coneixements esportius. Gran corredor, aquest any està nedant força i comença a tocar la bici. Ojo al dato!!

Benvingut al club, Pep! Acabem de donar un altre pas endavant molt important amb la teva incorporació!.

2. Resultats: L'activitat ha estat intensa en aquest inici de temporada. Els Roth-men Toni Arco, Jordi Vilardaga i Toni Colomo continuen la seva preparació de cara aquest esdeveniment que es disputa el proper 13 de juliol.

Els dos primers ja porten a les cames una bona col·lecció de curses aquest any: campionat d'Espanya de llarga a Elx, IRONCAT,... El Toni a més, s'ha anat a fer una altre clàssica dins el calendari nacional (Zarautz), cursa dura, espectacular i concorreguda con ninguna. I el Jordi el proper diumenge el "B" de Banyoles!!! Com us admiro companys !!!

Si, per el que es queixi de que tenir fills limita la capacitat d'entrenament: el Jordi te DUES canalles!!
A baix, el Toni Arco a Zarautz. Es pot apreciar l'ambient i la duresa de la cursa a la imatge.

La resta de "mortals" del club anem picotejant curses de menor "calat", però amb resultats igual de dignes: a Mataró debut aquesta temporada de l'Enric Balagué amb un meritori 1h18' (tot i les dificultats "tècniques" amb el neoprè ;-). A Salou, on el Jordi V. va acabar una altre bona cursa, l'Enric va patir una lesió de certa importància de la que esperem es recuperi aviat.

I a Manresa, on el club anava a puntuar per primer cop per equips amb un equip "jove" i "prometedor" (Andreu Bartuí, Enric Hernández i Jordi Español,-uns 45 anys de mitjana-), va patir la inexperiència mecànica del Jordi (servidora) que va abandonar i va perjudicar la més que correcta cursa dels altres dos membres. L'Andreu setzè i l'Enric 22è en la "nostra" categoria de veterans.

Disculpes mil!!!

Aquest cap de setmana presencia destacada al "B" de Banyoles. De moment confimats, Jordi Vilardaga i Alex Clarasó (aquest debutant aquest any camí del Ironman d'Austria).

Seguirem informant.

STRONG

El passat dissabte vaig sortir a córrer a mitja tarda a la mateixa hora, mes o menys, que jo calculava s'estaria produint l'arribada del gruix de corredors al IRONCAT. Al meu MP3 sonava Robbie Williams, i la seva cançó "Strong", una de les que mes m'agrada que m'acompanyi mentres corro.

La seva estrofa principal ve a dir: "You think I'm strong, I'm strong, but you're wrong. I just sing my song". Immediatament vaig pensar en el patiment que haurien d'estar passant els competidors a l'Ampolla en un dia de gossos amb pluja i fred...

Dedicat als meus amics Jordi Vilargada i Toni Arco. Vosaltres si sou forts de veritat, sobre tot mentalment...

Strong

SANGRE

Hacía días que buscaba un rato tranquilo para escribir cuatro líneas sobre lo vivido en el 1/2 IronMan de Lisboa hace un par de semanas. Es difícil ordenar y poner sobre el "papel" el montón de sensaciones y emociones vividas en tan pocas horas, y como veo que no voy a ser capaz y el tiempo se escurre, suelto aquí, desordenadamente lo que considero principal.

Antes que nada lo de la "sangre". Una compañera de facultad solía repetirme una frase que siempre me ha gustado y que creía haber olvidado: "Los amigos son como la sangre, que acude a las heridas sin tener que llamarla". Esta frase, de acuerdo, un pelín cursi, brotó de nuevo desde el fondo de mi memoria cuando no siendo aún las siete de la mañana ví a Cami y a Alfonso apoyados en la valla de los boxes repartiendo los primeros gritos de aliento. La cuestión es que Cami, futuro finisher de relumbrón, estaba lesionado desde dos semanas antes de la carrera, sin ninguna posibilidad de correr, y que Alfonso ni tan siquiera estaba inscrito para la misma. Ambos habían cogido sendos aviones desde Madrid sólo para animarnos. Y ahí estaban los dos, "vestidos" para la ocasión, banderas y cronos en mano, atentos a todos los detalles que pudieran ayudar y jaleando a todo aquel sospechoso de necesitar aire. Gracias de nuevo por estar ahí!!

La expedición del club la componíamos 4 novatos en la distancia con bagajes y pretensiones diversas: Toni Colomo lleva un buen año de entrenamiento de calidad y volumen con las miras puestas en el objetivo principal de su temporada, el Ironman de Roth, y buscaba un buen test al respecto. Albert Bassas, un portento de la naturaleza al que le gusta probar de todo en el deporte, estaba en su plan de verlas venir, casi sin entreno específico en triatlón. Quería "tastar" eso de lo que tanto le hemos hablado mientras pasaba unos días de turismo en una bella ciudad. Guillermo Tuñí, ex-waterpolista y cada vez mejor corredor, sin necesidad de entrenar la natación para salir delante del agua, buscaba acabar con un buen tiempo tras haber intensificado el entreno del tercer segmento. Jordi Español, presente, con buenos volumenes de agua y bici en un larguiiiiiiiiiiisimo invierno, pero con muy poco a pié, mi peor segmento, tras una importante lesión en el gemelo pocas semanas antes de la prueba, con la única mira de acabar con dignidad.

Los objetivos creo que se consiguieron con casi absoluta totalidad: Toni fué el mejor en el conjunto, con los tiempos más equilibrados, entrando sobre las cinco horas y viendo que el objetivo de Roth estás un poco más a mano. Guillermo, saliendo muy bien del agua y aguantando muy correctamente en la bici, tuvo que apretar los dientes de valiente en la carrera bajo un sol de justicia y un circuito sin apenas zonas donde protegerse del calor, para acabar entre eufórico y emocionado en 5h15'. A la emoción ayudó mucho, sin duda, que su mujer, Beti, que hace sólo un año le llamara de todo cada vez que salía a correr a las 11 de la noche sea ahora una runner-adicta sub-hora en los 10k (ya hay "guerras" en esa casa cada noche para ver a quien le toca correr y a quien dar papillas) estuviera en la línea de meta esperándole casi llorando. A Albert, con su película a parte, su neopreno de manga corta, su bici nueva de un mes, su camel-back, sus inacabables caminatas bajo el calor lisboeta los días previos, no tuvo ganas de sufrir mucho y lo dejó a la mitad de la media maratón. No hubiera sido inteligente hacerlo después de estar todo el invierno escalando en lugar de nadar o correr. A mi, finalmente, me sobraron claramente 10k en la carrera a pié. Hasta entonces muy buenas sensaciones en el agua y en la bici. Luego, si no llega a ser por la presencia de Anna animándome en varios puntos del circuito y de la ruidosa hinchada madrileña que me obligaba a correr cuando mis piernas sólo querían andar, hubiera seguido el mismo camino que Albert. Al final 5h45'.

Mencionar también la inteligente carrera de Antonio "Mildolores", gran ciclista y corredor que ha sabido trabajar bien en el agua, y que supo regular muy bien en la bici para poder hacer una más que correcta media final.

Felicidades a todos. Yo, personalmente, tardaré en desdibujar la sonrisa de mi rostro.

Os dejo con lo último en moda, unos gemelos que nos portaba Alfonso, toda una premonición de que se acabará enganchando a esto del "deporte total".

Y en breve una mención a otros "héroes": Toni Arco y Jordi Vilardaga en el campeonato de España de Larga Distancia en Elche....

TORNA A SORTIR EL SOL

Aquesta imatge, presa el passat divendres mentre circulava per carreteres del Lluçanés després d’una intensa pluja, em va fer pensar en el que ocorrerà aquesta propera setmana: després de la "foscor" del hivern, comença oficialment la temporada de triatló.
Després d’un fredíssim i, evidentment, sequíssim hivern, comença a arribar el bon temps. Com quasi tots, ha estat un hivern dur: sortir a primeres hores del matí en bici per tornar aviat a casa per estar amb la família o sortir al vespre, de negre nit, a fer tirades llargues o sèries ha estat un exercici de voluntat i determinació d’alt nivell per aconseguir els objectius marcats. El que no ha estat és fàcil.

Alguns han aprofitar per fer volum a peu i millorar marques de 10 ó 21 km, altres per sentar les bases a l’aigua que després mantindran tota la temporada, alguns ja han alternat les tres disciplines suficientment per començar a competir.

Sobre aquets últims fer menció: el proper cap de setmana sis membres de l’equip s’estrenen aquesta temporada. El Toni Arco i el Jordi Vilardaga van a Elx a competir a una prova que en només tres anys s’ha convertit ja en un clàssic dins del circuit de llarga, fins a ser aquest any Campionat d'España de la distància. Amb això ha tingut molt a veure la seva "alma mater": el Ximo Rubert, triatleta, organitzador, estudiós i redactor finíssim de cròniques esportives, tot un personatge del imaginari triatlétic espanyol. Segur que el veurem aviat en càrrecs de nivell dins d’aquest esport.
Per un altre costat es disputa també el 1/2 Ironman de Lisboa a on debuten a la distància el Guillermo Tuñí, el Toni Colomo, l'Albert Bassas i servidora, Jordi Español. Us desitjo molta sort a tots (alguns la necessitarem més que altres), i que sobre tot gaudiu d’aquest regal que es poder fer el que ens agrada.

CAPE EPIC

Coincideixen aquesta setmana dos esdeveniments esportius d'aquells del tipus "èpic", de gran fons, d'aquells que marquen l'objectiu d'una temporada i que deixen petxada per tota la vida.

Un d'ells es el Marathon Des Sables, mítica prova en la que aquest any participan il·lustres esportistes, molt mediàtics alguns d'ells la qual cosa està fent que hi hagi un gran seguiment periodístic; l'altre és la Cape Epic:

Es una cursa ciclista en BTT que es disputa a Sudàfrica, de 966 km!! en nou jornades, amb un desnivell positiu acumulat de més de 18.000 metres. Ufff. Doncs allí, entre altres 500 equips de dos corredors, està participant el nostre company Alex Clarasó fem parella (Erclan Team), amb l'Abert Castellar. Després de la sisena jornada ocupen la molt meritoria posició 176.

No son tan mediàtics, ni això es TV3, però ens en fem el reso pertinent.

MORIR LENTAMENTE

Un pensamiento de Pablo Neruda para que reflexionemos un poco:

"Muere lentamente quien se transforma en esclavo del hábito, repitiendo todos los días los mismos trayectos, quien no cambia de marca, no arriesga vestir un color nuevo y no le habla a quien no conoce. Muere lentamente quien hace de la televisión su gurú. Muere lentamente quien evita una pasión, quien prefiere el negro sobre blanco y los puntos sobre las "íes" a un remolino de emociones, justamente las que rescatan el brillo de los ojos, sonrisas de los bostezos, corazones a los tropiezos y sentimientos. Muere lentamente quien no voltea la mesa cuando está infeliz en el trabajo, quien no arriesga lo cierto por lo incierto para ir detrás de un sueño, quien no se permite, por lo menos una vez en la vida, huir de los consejos sensatos. Muere lentamente quien no viaja, quien no lee, quien no oye música, quien no encuentra gracia en sí mismo. Muere lentamente quien destruye su amor propio, quien no se deja ayudar. Muere lentamente, quien pasa los días quejándose de su mala suerte o de la lluvia incesante. Muere lentamente, quien abandona un proyecto antes de iniciarlo, no preguntando de un asunto que desconoce o no respondiendo cuando le indagan sobre algo que sabe...".

LOGO

Tenim pràcticament enllestit el tema del nou logo del club que tant amablement, i de forma desinteressada, ens ha dissenyat el Juan Ramón Nieto de "IMPULSA".

Tenim dues opcions en funció del color de l'equipació que finalment decidim adquirir: blanc o negre. M'agradaria que n'escollíssim una entre tots (ja m'heu manifestat alguns de vosaltres la vostre elecció) per poder fer ja la comanda dels equips.

Espero comentaris. Gracies.

LA MITJA DE GRANOLLERS

Clàssica ja com ninguna, avui s'ha disputat amb més de 5.000 corredors la mitja marató de Granollers. La cursa l'ha guanyat el kenià Wanjiru amb un temps espectacular de 59'26" (a un ritme de 2'50" el km!!!!): és el primer cop que es fa una mitja amb un temps inferior a l'hora al territori català i espanyol.

El CTCB també ha estat present i amb algunes marques quasi tant "històriques" com la del guanyador: Toni Arco 1h19!!!! (arribant el 157 a la general), el Guillermo Tuñí 1h33" (personal best amb una evolució impressionant), Jordi Vilardaga 1h35" (on acabarà amb aquesta progressió?) i Toni Colomo 1h37 (en el seu "road to Roth"). El mega-bomber Albert Bassas va ser baixa d'última hora per malatia.

Igualment voldria destacar la presencia de molts amics "Gamilligueros" (Oscar Gómez, Joan Marc Fons, Ferran Heredia, Robert Mayoral i Pep Mesas) tots ells amb unes grans marques, i també de molts companys de fatigues santfeliuenques: Joan Palau, Xavi Vallcorba (quina gran marca kb!), Jorge Salvador, Robert Munné, Lluis "diesel" Vilalta i la retornada al mon de les curses Marta Pujol...

Felicitats a tots.

PRIMER PODIUM DE LA TEMPORADA

Diumenge passat a Vallirana al Campionat Nacional de Catalunya de Duatló de Muntanya per grup d'edats, el Josep Maria Rodriguez va fer segon en el seu grup d'edat en una cursa, segons ens explica, molt dura i "trencacames", amb un tram a la BTT molt complicat on era molt fàcil perdre's o punxar.

Felicitats pel Josep M. que, recordem-ho, acaba de sortir d'una important operació a l'espatlla per curar una lesió causada per una caiguda.

INTENS DIUMENGE

La temporada atlética hivernal viu avui una de les seves jornades estrella. Tres de les millors curses de l'any coincideixen aquest diumenge, i a totes elles participació de membres del Club:

A Sitges, mitja marató. El Jordi Vilardaga que, en principi, anava a "rodar" a 5min/km, s'habrà trobat la mar de bé per que ha acabat amb 1h38, a 4'42" i en bona progressió pel que indica el pas per la mitat de la cursa (52')

Les "llebres" del Club, Enric Hernàndez i Toni Arco, molt endevant a les classificacions de les seves curses. A la 30ª edició dels 10km de la Cursa de S. Antoni (on també tenia previst còrrer el KeL), l'Enric acaba 17é de la seva categoria amb 36'21" (com estàn els veterans!!), i als 20 km de la bonica cursa de "Mar i Murtra", el Toni fa el 41 de mes de 700 participans amb una gran marca de 1h20'.

També molt bona l'actuació del Josep Maria Rodriguez a la duatló de Folgueroles, on el seu gran parcial a la BTT el situa entre els 50 primers al final malgrat haver agafat la bici el 109 després de la primera transició. Veurem on arriba quan estigui més "fi" a la cursa a peu!!

ACTUALITZANT

Bé, ja estem de ple al nou any. Espero que tots hagueu fet uns bon propòsits esportius i, sobretot, que els hagueu començat a treballar.
Feia dies que volia actualitzar les informacions sobre el nostre Club, vaig a veure si puc fer-ho ara de manera resumida.
El primer que vull fer es relacionar a tots el membres que, a hores d'ara, composen el equip, per tal que ens comencem a conèixer tots:

Seniors Dones (2):

Barbara Sagi i Marta Campos.

Veteranes (1):

Eulalia Lorés.

Seniors Homes (8):

KeL Buguñà, Alex Clarasó, Guillermo Tuñí, Jordi Vilardaga, Albert Bassas, Toni Arco, Josep Mª Rodriguez i Toni Colomo.

Veterans homes (5):

Andreu Bartuí, Enric Hernández, Enric Balagué, Daniel Camiroaga i Jordi Español.

Menors (5):

Arnau Bartuí, Adrià Bartuí, Àlex Verdaguer, Miquel Verdaguer, Àlex Español,...

TOTAL 21 membres (no està mal) que donarem molta guerra aquest any per aquests mons de Deu.

M'agradria molt que em féssiu arribar una mena de "Curriculum" esportiu i una foto vostre per penjar-les aquí al blog, així com els vostres objectius per aquest any i cròniques de les curses que aneu fent que també les penjarem.

El segon punt que us volia fer saber es que hem creat un grup de distribució al google per tal intercanviar opinions, consultes o el que us vingui de gust dir. A qui no li hagi arribat la invitació per a participar-hi, la rebrà en breu.

I per acabar, dir que el proper 3 de febrer (al tanto: mateix dia de la 1/2 marató de Granollers), hi ha un duatló per equips al Prat. Estaria molt be que hi debutéssim com equip. Així que si ha algú interessat que ho digui que ho miraríem de muntar.

Espero ansiosament les vostres aportacions.