dilluns, de maig 30, 2011

Ironcat 2011: Eulàlia Lorés


Ara fa gairebé un any que vaig decidir preparar el repte de fer l’Ironcat. Sembla mentida; bromes del temps. En un sol segon, el que tardes a creuar la línia de meta, passes de no ser a ser: ja sóc finisher!

I com ha estat? Molt esforç, per descomptat, moltes hores d'entrenament m’ho va advertir una noia finisher de l’any passat. Ah! i molt de suport, de molta gent: qui m’ha acompanyat entrenant el córrer, qui m’ha preparat entrenaments de natació, qui m’ha donat consells per la bicicleta, les paraules de qui m’ha animat a fer-ho, aquestes que et permeten visualitzar els reptes...

Perquè no us enganyo si us dic que és fins ara el repte atlètic més ambiciós i assolit de la meva vida. No ho veia gens clar, sobretot pels temps de tall, els temps límit: 10 hores per nedar i la bici, és just per mi, no ens enganyem. Si hagués fet el temps infernal de l’any passat...

El mar es va portar de conya, una bassa, i he tingut un entrenador de luxe, que m'ha ajudat moltíssim. En el millor dels casos em veia fent 1h35min (l’any passat feia els 1000 entre 25 i 26 minuts en un aquatló). Al final, 1h31’. I hauria posat 1h30’ si no m’hagués equivocat de boia a la darrera volta (estaven molt juntes en un costat del rectangle i el sol baix em va despistar; forma part del conjunt, oi?).

La bicicleta, us ho dic de debò, els primers 90 quilòmetres vaig disfrutar com una enana. Tant que m’avorria entrenant els diumenges al matí, fent voltes i voltes a la Zona Franca... Ara bé, de les 13 a les 16:30 h de bici, quan vaig acabar, un infern de vent, impotència i molta lluita (el Delta és així, el vent va pujant durant el dia). Si no fos per la gent que em va animar i em va proveir... (gràcies: Enric)

I jo esperava arribar a la marató, deixar enrere el terreny més hostil, però estava feta unos zorros. Un noi em va dir, aquí comença la competició, quanta raó tenia! Vaig haver de fer mans i mànigues per controlar les rampes, corrent a passetes de riure, a 7 el quilòmetre (ni me'n recordo el temps que feia que no em passava, potser des de la primera marató el 1996). I de nou vent fort en contra i a favor, sorra a l'aire, una caiguda amb una xarxa i pluja i més vent la darrera hora. Però calia patir, patir i patir, escoltar els amics (recontragràcies, Enric), un company de club, el Jordi Vilardaga (moltes gràcies per animar-me), el públic en basc (Aupa neska!), en castellà -¡Este 79! (el meu dorsal)-, els amics del Jovent79... i algun membre de l'organització que em va animar moltíssim: em deien, vinga que si continues a 7 entres al tall, i vaig entrar al tall i vaig arribar a meta, acompanyada de la poli, del jutge, d'un espontani els darrers metres.

Us ho juro, em vaig trencar per dins, quina emoció, molta gent cridant, felicitant-me, petons, abraçades... Quina passada! Sóc la dona de ferro més feliç del món! Ah, i campiona de Catalunya de llarga distància categoria V1 (això només era una propina)! En realitat, jo volia la samarreta de finisher, us ho juro, i em vaig enrocar amb aquesta idea: 1 volta, 2, 3, 4, 5... 6 i ja està!

Jo sabia que no era impossible, però sí molt difícil, per descomptat. Sense temps límit, era molt més segur. A posteriori, agraeixo el temps límit, em vaig espavilar, no es podia caminar a la marató i jo hagués caminat, com tants altres ho van fer. Ves! S'ho podien permetre! Aquesta és una prova d'equilibris: no és la suma de tres esports, és una única disciplina i un únic esforç que cal gestionar tant físicament com mentalment.

Ara ja està. Molt bon sabor de boca, i a veure que hi ha més enllà. Ja ho veurem, el temps i l’entrenament ho diran.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Enhorabona, Eulàlia!!

Enorme capacitat de patiment i força mental. Felicitats.

Jordi E.